Les avantguardes a Mallorca (I)

En el pla literari resulta més simple establir una cadena de projectes i realitzacions renovadors, damunt aquesta terra. La plàstica mostra més complexitat, i el desenvolupament de la seva avantguarda ha estat més tardà i discontinu. Poc més o menys, tot comença amb eManifiesto del Ultra (1921), que signaren un joveníssim Jorge Luis Borges i els seus amics Joan Alomar, Jacob Sureda i Fortunio Bonanova. Miquel A. Colomar, relacionat amb ells, desenvolupà l'estètica ultraista en poemes en castellà i català. I El prestidigitador de los cinco sentidos (1926), de J. Sureda, és l'aportació més valuosa a l'Ultraisme d'un autor mallorquí. Durant els anys vint, en El Día s'aglutinen esforços renovadors: crítics i teòrics que maldaven per seguir l'evolució de les avantguardes dins Europa. Sota el mestratge de Gabriel Alomar destaquen, a més dels mallorquins citats, Ernest Maria Dethorey i Llorenç Villalonga. D'aquest, hom pot esmentar importants aportacions per donar a conèixer El Manifest Groc, de Dalí i altres; Le Corbusier en arquitectura, juntament amb Casas Llompart; la Generació del 27; Jean Cocteau; Proust. Observem que el seu primer llibre, Mort de Dama (1931), escrit sota l'advocació de Valle-Inclán i Proust, és quasi la primera provatura de novel·la enllà del costumisme, i Marcel Proust, mort el 1922, a Mallorca era rabiosa avantguarda. En poesia, la figura estel·lar de Bartomeu Rosselló-Pòrce, tot i la seva curta i fulgurant trajectòria, aporta la ruptura amb la tradició i el començament del cicle contemporani. Tres pilars sostenen aquella renovació: neopopulisme del 27; poesia pura (Valéry, Guillen, Riba) i surrealisme francès (Auca és una fita d'aquest vessant en llengua catalana). La guerra i la postguerra obren un parèntesi prolongat i ja no serà fins els anys 50 que, arran de l'antologia de Sanchis Guarner, Els poetes insulars de postguerra (1951), les joves promocions reprendran el fil perdut. Na Fiona Campbel observa, amb bon criteri, que el temps d'espera fou llarg.