Moixos

Com és prou sabut, a Catalunya els anomenen gats, però aquest ara no és el tema. Els moixos, els nostres moixos de carrer o de casa bona, tenen fama d'esser traïdors. Tenen, però, també, apologetes que els consideren lliures, independents, nets, intel·ligents i raonablement egoistes. Opinions per a tots els gusts. Quan jo era nin, m'agradava pujar al terrat de casa i contemplar-los passejant-se damunt les teules, immunes al vertigen de l'altura, amos del seu destí, confonent-se amb la fosca, els negres, a llostre de nit, o donant versemblança a la dita castellana que assegura: «de noche todos los gatos son pardos». Més tard vaig saber que el moix és l'animal més intel·ligent de la fauna zoològica. I que ha conservat, al llarg dels segles, un estat a mig camí entre la domesticitat i el salvatgisme. Ja deia Toynbee que les cultures es produeixen on la naturalesa és hostil. El moix es pot passar hores contemplant el seu amo i per aquest motiu la gent que els té d'animals de companyia, els atribueix característiques accentuades d'antropomorfisme. «La de coses que arribam a saber el moix i jo, l'un de l'altre». Els francesos defineixen la tendència a estimar els moixos amb els mots onde chat. A les antípodes, a la part contrària, existeix igualment qui els mira amb prevenció i antipatia, i això és 'onde antichat. Un important manescal de Mallorca, fundador i primer director de l'Institut de Biologia Animal, m'explicava l'altre dia de pagès aquestes dues tendències inherents a la raça humana. La prevenció contra els moixos va fer que la seva intel·ligència fos mirada amb terror i s'hi volgué veure símbols del Maligne. Un animal diabòlic deien que era, el moix, i per aquest motiu, en la construcció de moltes catedrals gòtiques, deixaven paredats gran quantitat d'aquests animals, de viu en viu. Una crueltat com qualsevol altra que el moix, perquè és intel·ligent, mai no faria. Com a màxim, el moix animal de companyia, sol esser carinyós i desobedient. Estima l'amo o la patrona, però no els creu. Pels camins de l'antropomorfisme, l'ésser humà que estima els moixos i se situa dins l'onde chat, tendeix a transformar l'animal en persona, l'humanitza, li atribueix qualitats i defectes propis dels humans. El mateix Llorenç Villalonga, gran estimador dels moixos, tot i procedir d'un pensament racionalista voltairià i de tenir coneixements mèdics i psicològics, no s'estava d'afirmar amb convicció que el seu darrer moix (en tingué molts, sempre negres, de carrer i sanats), s'havia acomiadat d'ell en el moment de morir. Assegurava que li havia dit: «adéu, Llorenç», o alguna cosa per l'estil. Jo ni hi entr ni en surt, em limit a repetir allò que ell contava. Però «El Xoco», que va viure algun temps amb un moix que es deia «Durruti», i pretenia ensinistrar-lo perquè organitzàs una comuna amb les moixes de per Sa Drassana, em diu que la cosa és perfectament plausible.