Un home de profit

El vell Lara va entrar de molt jove a la llegenda. No és estrany, perquè encarnava un somni impossible. Pertanyia a una casta d'homes que només extreuen ensenyances profitoses de cada situació. Profitoses seria, ara i aquí, sinònim de practicables, d'aplicables. Sempre va marcar un cautelós distanciament de la literatura, i bé que fa ver: la literatura extravia les persones que es volen moure amb objectius clars i mensurables. Com a persona extremament negada per extreure de cada situació unes ensenyances aplicables amb profit, servidor he sentit una fascinació intermitent pels ciutadans de l'estil de José Manuel Lara. De manera que rarament deixava passar una bona entrevista que aparegués en un o altre mitjà de comunicació amb qui va aixecar el més gran imperi en la indústria cultural del país, sense que la cultura figuràs entre els seus objectius vitals. En una entrevista a La gaceta ilustrada, va donar, no sé si conscientment o no, la que potser era una de les claus de l'èxit -no hi ha una sola clau de l'èxit-: va dir: «He acomiadat col·laboradors meus perquè em donaven la raó quan no la tenia». Això vol dir, entre altres coses, que es desfeia dels llepaculs tot d'una que en detectava aquesta condició misèrrima. Donar la raó en qualsevol circumstància és una de les maneres més habituals d'afalac, i la vulnerabilitat a l'afalac és, a la vegada, el taló d'Aquil·les de molts d'homes i de moltes dones que, inexorablement, acabaran revelant-se mediocres. Només els grans de bon de veres rebutgen l'encens. L'encens enterboleix la mirada i l'olfacte. Fins i tot pot arribar a asfixiar. La immensa majoria dels poderosos de segona i tercera divisió -i no parlarem, ja, dels de categoria regional- ho són eventualment, perquè els encanta viure enrevoltats d'afalagadors, pilotes i llepaculs -no sempre detectables a primer cop d'ull, és cert, però per exercir el poder s'ha de tenir bona vista. És humanament tan explicable com lamentable: si et diuen vint vegades cada dia que ho has fet tot molt bé, per ventura acabaràs prestant atenció a l'al·leluies. José Manuel Lara no es fiava d'aquesta gent. Era inflexible en l'exigència a les persones: havien de donar el millor que tenien en cada cas, i mai, sobretot, li havien de donar la raó si no la tenia. Així va aconseguir tenir-la, la raó: per què, si no, l'hi hauria d'haver donada el temps?