La neu sorgia de la caverna de Plató, i totes les ombres eren
finalment blanques: s'havia produït el miracle: tothom es pensa
tenir la veritat com a arma i la certesa és sols veure el blanc.
Els models són a l'abast perquè els posis color. Però la voluntat
no et rutlla. Tens l'ànim ferit de feridura de mal d'amor i el dia
torna cru, com de llavor de magrana en un desert de llimones, lluny
de la síndria, a prop, ben a prop del sucre blanc.
Són les dotze tocades i tenc la ment tan en blanc com la neu i
el sucre. Enguany no cal prendre raïm. Callaré i jugaré a ser com
tothom. Prest seré gran, i els grans tenen cara sèria. Simplement
es duu la serietat. Amollaria un coet, però em miren. Cal callar.
Què conten? No res.
Mirava per on segmentar els dies d'abúlia, i de tant de
provar-ho havia gastat la ganiveta. Torna el record, se'm gela el
pols i sent la nau «grufar» tres ones d'envit en una mar de
pitjallides vives. És ella, ella que em mira.
M'espanta el record. Encara no som a la cadira de rodes. Sols
mirant la lluna sé que no em mira. La lluna o ella? Ella i la
lluna, ambdues fragants com el cotó i la llana, enmig del verd de
recer o del blau de cel, on es perd l'horitzó a l'espera d'una
novia, que "cantant" programa un futur amb bacallà i ametlles al
souflé d'un destí tan cert i noble com l'univers.
La música sona amb veu distinta, com distorsionada. La pilota
bota en un tum, tum d'atleta. El joc estableix un ritme: la cendra
és grisa com la burocràcia. No hi ha llamp. És el sol qui
comanda.
Trenant la tela ha arribat, finalment, l'embull: un parla i tots
els altres escolten. Cau el silenci. Arriba un sospir. Torna a
nàixer el dia mentre, a les escombraries, hi som gratant un mal que
no tenc. Peixos belluguen i l'acte s'acaba. Plouen cortines per
amagar un esperit de contradicció. Nova paraula, nova llavor. La
porta tanca quan hauria d'obrir. No hi ha mans en caure d'aquest
precipici: L'angoixa per a no caure-hi és el que t'hi ha fet caure
ja i d'una vegada. La tensió era tan tensa com una parra de corral.
No podia evitar-ho...
Lluc Matas, escriptor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.