Hi ha paraules que es posen nervioses quan vols adjectivar-les.
Amor, mort, valor («se le supone», posa la meva «cartilla» de color
verd, «la verda» que me donaren els militars aquells quan me varen
llicenciar de fer el colló per les casernes d'artilleria).
Llibertat n'és una altra. Llibertat duradora? I ara? Molts de la
generació dels meus fills, quan els contes (o ho intentes) els
riscs que, a dir ver, bastant inconscientment vàrem arribar a
córrer en nom de la conquesta de la llibertat (bono, aleshores
dèiem: les llibertats), ens miren a la cara amb resignació, com si
els contassis les batalletes de l'«abuelo Cebolleta» del TBO de
llavones. No ho poden entendre de cap manera, malgrat els llegeixis
la lletra menuda clar i amb bones. Alló que venia a dir era que,
llibertat, o n'hi ha o no n'hi ha. O es pot publicar el que sia al
diaris sols baix de responsabilitats de jutjat de guàrdia, o no hi
ha llibertat. Hi haurà estratègies, però això sols significa una
retallada de la llibertat. Sols és una llibertat condicional.
Condicionada a solament allò que volen que sàpigues, a allò que un
home o un grupet d'homes consideren que és el que convé que tu
arribis a saber. Ells decideixen el que pot ferir la teva
susceptibilitat i el que no. Per exemple: cadàvers ianquis, cap ni
un, els psiquiatres ho recomanen, l'estat mental de la gent, etc.;
esventrats afganesos, no passeu ànsia, en veureu si la resposta del
món islàmic no és molt aferrissada. Que perilla ferm, mirau què us
dic.
Ara també resulta que els discursos d'en Bush, d'en Blair, d'en
Chirac, d'en Josemari, es poden emetre en total i absoluta
integritat, són nets i espinzellats, abundant en detalls per als
millors comentaristes polítics especialitzats del món, però els de
Bin Laden o l'Omar, no. Poden amagar missatges fins i tot
subliminals. No convenen. No és de conveniència que aquell puta
assassí moret de la gran bagassa, refregui pels morros de la
civilització occidental la feta terrorista de l'expulsió dels
orientals d'Al Andalus el segle XV pels reis anomenats catòlics. No
convé que un malnascut barbut aràbic milionari i terrorista, que
això és molt mal d'empassar tot plegat, tengui la impertinent
gosadia de dir a qui el vulgui escoltar que, el pa i formatge és un
bon profilàctic per a les guerres, les revolucions, però abans
d'arribar als límits, com jo mateix deia l'altre dia, perquè, a la
fi, duu a la barbàrie, a la violència extrema, a la reconducció de
les creences a la edat mitjana, a la recerca de visionaris,
imposadors de mans miraculoses, resadors d'oracions infal·libles.
Insignes profetes de l'esperança per a la gent que no n'hi resta
gens ni mica, d'això.
No convé que el personal sàpiga que els míssils que ara mateix
fan més nosa a l'avançada dels helicòpters i l'exèrcit de terra
aliat, són precisament els Stingers que els ianquis regalaren fa un
temps al dimoni encarnat de l'islam perquè foragitàs els russos de
l'Afganistan. No convé que cap occidental relacioni per assimilació
d'idees, ni compari l'històric genocida d'Israel Sharon amb el
terrorista Bin Landen. No convé de cap de les maneres que ni ràdios
ni televisions posin en antena cap versió de New York, New York de
Frank Sinatra, ni Imagine de John Lenon, ni Blowing in the wind de
Bob Dylian, ni moltes altres cançons que criden al bon criteri, a
l'humanisme, a la convivència pacífica, a la pau. El poeta Nicanor
Parra va dir un dia que: «A EEUU, la llibertat sols és una
estàtua». També deu estar prohibit, el Parra, o no, que no són tan
cultes, ells.
El que sí convé és que Enrique Iglesias estigui al cap dels hits
parades gringos amb una cançó anomenada Hero. USA torna a
necessitar herois. I Aznar, voluntari incondicionalment. Fins que
comencin a arribar bosses de plàstic amb restes humanes. Llavors,
llàgrimes. També convé fer molt renou, escenificar, que l'occident
tengui la sensació que la venjança és acomplida. De justícia real,
ni se'n parla, clar.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.