Hagi passat el que hagi passat el 17 O

L'afirmació anterior "feta abans de conèixer els esmentats resultats" pot semblar prou agosarada, gairebé diríem molt arriscada. Però, tanmateix, és perfectament argumentable. Perquè hagi passat el que hagi passat, certes actituds hauran esdevingut impossibles i nous enfocaments s'hauran obert o s'estaran obrint pas. Per exemple, pugui continuar o no com a president de la Generalitat Jordi Pujol, el que ja no podrà impedir per més temps és que s'obri el meló de la seva successió al capdavant de CiU, amb tot el que això pot suposar o comportar (entre altres possibilitats, la d'una eventual fractura de la coalició si certs polítics convergents de segon ordre "perquè es creuen de primera" no s'avenen a acceptar el lideratge de Josep Antoni Duran i Lleida).

També cal posar messions que serà inevitable una major descentralització o delegació de competències cap als ajuntaments i les comarques. Tant si ha guanyat com si ha perdut Maragall, vénen mals temps, Deo gratias, per al jacobinisme barceloní. De fet, en l'eventualitat que hagi perdut, alguna part del seu programa haurà de ser incorporada i implementada per Jordi Pujol. En definitiva, així com Maragall s'ha compromès tothora a assegurar la continuació de la substància de la política lingüística de Pujol, aquest no té més remei que haver de donar per bona una part substancial del paquet de propostes del seu oponent. La continuïtat de Catalunya no és exactament la continuïtat de CiU però, en qualsevol cas, és evident que aquestes eleccions en cap moment no han estat plantejades a tot o res. A la societat catalana li sobren maduresa i seny perquè la política no pugui plantejar-s'hi mai a cara de perro, en pla maniqueu, com a altres indrets.

Però la sensatesa de Catalunya "o, més exactament, la sensatesa dels polítics catalans" també pot tenir una certa influència en la necessària restauració i renovació del PSOE, l'únic partit que pot exercir l'alternància a nivell de l'administració central de l'estat espanyol. Encara que sols sigui com a cap del PSC/PSOE, a nivell de Catalunya "i no diguem ja si ha aconseguit el triomf a les eleccions de diumenge passat", la contribució de Pasqual Maragall a la renovació del PSOE, tot unint les seves forces amb les de Francesc Antich i Marcelino Iglesias, els presidents de les comunitats de Balears i Aragó, pot esser gairebé decisiva.

Definitivament, hagi passat el que hagi passat a aquesta jornada electoral, res no continuarà exactament igual. Perquè ens haurem acostat també a la forma federal com a possible solució per a la problemàtica estructural de l'estat espanyol. El cafè amb llet per a tothom, ja s'ha demostrat prou que no acaba de funcionar. La mesquinesa no soluciona els problemes dels pobles.