Crits i renou a la RAE (1921)

05/03/08 0:00

Es discutia, a la RealAcademia Española de la Lengua el nom de l'idioma, aleshores, únic oficial. El diari madrileny Informaciones, que ben sovint destacava pels seus articles irònics o satírics, deia: «La placidesa tradicional dins la quals transcorrien les sessions acadèmiques de la docta corporació que 'limpia, fija y da esplendor' s'han vist interrompudes en el decurs de la darrera que s'hi ha dut a terme. La campaneta presidencial sonà com si Sánchez Guerra la mogués per tal de tallar paraules agressives i els immortals espanyols no aconseguissin posar-se d'acord. Fins i tot, els veïnats de les cases properes a l'edifici de la Real Academia guaitaren als balcons alarmats pels crits i el senyor Antoni Maura hagué d'aixecar la sessió com a suprem recurs per avitar que els senyors acadèmics convertissin en ring de boxa la sala de debats. Què succeia? Doncs succeia que en discutir-se com s'havia d'anomenar el Diccionari, demanaven els joves que es digués de la 'Llengua espanyola' i a tal proposta s'hi oposaven els més vells, insistint en la necessitat que es digués de la 'Llengua castellana'. Deien els joves que el nostre idioma no és de Castella sinó d'Espanya i un idioma format per la suma de paraules que pertanyen a totes les regions. I deien els vells que el nostre idioma és castellà, de Castella. Fou impossible arribar a un acord i poc va faltar per tal que l'acadèmia discutís la paraula 'chichón' amb els breverons que semblaven estar a la vista, doncs els punys ja estaven preparats...»

Curiosa humorada. I és que el jovent d'aquell moment, oposat al rigor dels més antics, pensava que el català, el basc i el gallec en només pobres dialectes que no mereixien el més petit esment.

El mateix Antoni Maura, en els seus escrits polítics i discursos no es privava de dir que la seva llengua materna era un «dialecte» domèstic, insular... Però si la consigna de la RAE era la de netejar, fixar i fer resplendir, es podia allargar aquesta humorada amb la notícia de la constitució d'un sindicat de rentadores i de la primera reunió es desprenien diverses iniciatives, entre elles la que deia: «Les associades han pres una important resolució consistent en el fet de no emprar en cap cas altra casta de sabó que no sia el de la creditada marca Molino perquè economitza temps, neteja millor, dura més i no perjudica les mans de les treballadores». Aleshores no mancava bromista que digués que era molt precís fer l'encàrrec d'una tona de sabó Molino per als senyors acadèmics, única manera de treure les brutors d'aquell recinte altament filològic.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL