El torn de partits (1883)

17/10/07 0:00

Dimiteix Sagasta i puja al poder Cànovas. Continua, segons diuen des del palau, el «pacífic torn dels partits», és a dir, una democràcia aparent on liberals i conservadors governen una legislatura perhom, de comú acord. Aquest bipartidisme té quelcom de teatre. Alternància d'actors sobre un escenari que no canvia ni vol canviar. És l'escenari del centralisme a ultrança, aquell que aplica a les províncies el veritable significat del vocable, ja que província significa, des dels temps dels romans, territoris «vençuts». Sagasta, en el seu discurs al Congrés, diu: «Els partits polítics són instruments necessaris, absolutament necessaris, de progrés; i unes vegades insultats i altres lloats, existeixen per tot arreu i existiran per tot allà on hi hagi vida pública. Ells són la varietat que dintre de la unitat realitza totes les coses de l'esperit i fecunda les coses mateixes de la matèria del món. Però és precís que aquesta mateixa varietat dels partits i de les opinions en la vida interior d'un país es pugui resoldre, si ell ha de ser gran, en una gran síntesi: es pugui resoldre en una suma unitat, dintre de la qual tota varietat desapareixi, i aquesta unitat o síntesi ha de ser l'interès immediat de la Pàtria».

Curiosa retòrica. Es tracta del bipartidisme de sempre i de centre al qual s'hi oposen, des del segle XIX i en segons quins casos des de centúries més llunyanes, els nacionalismes de la perifèria més dinàmica. Els nacionalismes no estan mai aturats. O avancen o reculen. Si el país en general progressa, solen avançar moguts per la bandera econòmica. Si el país s'empobreix, avancen també amb la bandera social. Parlar d'autonomia com a camí o transició cap a l'autodeterminació o independència és un factor constant al llarg de tota la història política de la Humanitat. En aquells dies, però, hi havia una perifèria ultramarina: Cuba, Puerto Rico, Filipines, les illes Marianes i les illes Carolines... Cuba era anomenada l'Espanya antillana i hi residia molta població peninsular. Significava, dins el mapa d'Espanya, una província més, potser la més significada, la primera que gaudí de ferrocarril i en el mapa econòmic la més rendible. I com és natural, primer demanà la seva autonomia. Els pròcers de Madrid no la volgueren concedir per allò que els criats han d'estimar el seu senyor sense condicions. Aleshores, els cubans reclamaren per via de les armes la seva independència. Els de Madrid, ofesos en els seu honor per aquella manca de fidelitat i lleialtat, s'enfurismaren encara més. I mirau per on, un dels caps militars de l'illa, el general Polavieja hagué d'escriure des de Cuba: «En lloc de voler impedir per tots els mitjans la independència de Cuba, que tasca inútil seria, ens hem de preparar per a quan aquesta arribi. El pobre que colonitzà i descobrí l'illa de Cuba es troba obligat, per la seva pròpia honra, pels destins de la seva raça i pels seus propis interessos, a deixar-hi una forta nacionalitat, és a dir, amor filial a Espanya, per tal que aquesta, juntament amb la República Mexicana, posi limitacions a la raça saxona i l'aturi en la seva marxa invassora...».No li feren cas i la història ens diu quins foren els resultats: Gran derrota i més encara, gran vergonya.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL