Tal dia com avui mor a Palma, a la seva casa del carrer dels
Àngels, cap de cantó amb el d'Ecce Homo, als setanta"dos anys
d'edat, el gran pintor mallorquí Guillem Mesquida i Munar. La mort
el sorprenia de retorn a la seva ciutat natal, a ca seva, després
d'haver passat quasi tota la seva vida fora de l'illa. La defunció
de l'artista és molt plorada i d'una manera o l'altra tota la
capital del regne participa en el condol. En un document, segons
facilita el seu biògraf Jeroni Juan Tous, mossèn Francesc Mesquida,
fill del pintor, en deixava constància: «Jo Francesc Mesquida,
prevere, fill del dit Guillermo, faig memòria com vingué a Mallorca
dia 7 d'octubre de 1739 i morí dia 27 de novembre de 1747 i que Déu
me faça la gràcia de veure'l. Ell deixà la muller, ma mare es deia
senyora Elisabet Massoni, natural de la República de Venècia, noble
de son naixement i quatre filles, la primera Teresa, la segona
Mariana, Clementina i Margalida, que nasqué a Mallorca 10 d'agost
de 1740».
La seva muller el sobrevisqué un any i quatre mesos, puix que
morí el 4 d'abril del 1749, segons consta en el llibre de
defuncions de la parròquia de Sant Jaume.
Guillem Mesquida fou enterrat a la capella de Sant Antoni de
Pàdua, tomba dels Munar, de la basílica de Sant Francesc. Presents
en el sepeli hi havia els personatges més destacats i rellevants de
la societat mallorquina, els Cotoner, els Dameto, els Sureda, els
Pueyo, els Salas, els Berga, els Ferrandell, els Olesa, els Verí,
els Net, els Gual, els Bordils, els Puigdorfila, els Orlandis, els
Cotoner... Amb una paraula, els aristòcrates que partidaris de
Castella i de França havien estat fidels a la causa borbònica, és a
dir, els «botiflers», que el poble i la pagesia, en sentit crític i
burlesc, anomenaria «botifarres». Però és que Mesquida havia fet
molts dels seus retrats i pintures per a decorar els seus palaus.
Ja sabeu que a Mallorca, un personatge és celebrat i reconegut quan
retorna de fora carregat de medalles, ja que si no travessa mar no
se li dóna mèrit. En Guillem Mesquida s'embarcà cap a Roma als
divuit anys, sense més patrimoni que un parell de pinzells. Sabé
navegar en aquest tempestuós oceà que és el de la fama, a Venècia,
a Bolonya, a Baviera. Pintà papes, prínceps, dames de l'alta
noblesa, cardenals i dignataris de l'Església... i ja dins el
terreny de la creativitat més imaginativa Dianes, Venus, Narcisos,
Davids, Magdalenes, Rebeques, Susanes, Marededéus, Sants Miquels...
i natures, vives i mortes. La mitologia, la Bíblia, el Nou
Testament són inexhauribles fonts d'inspiració. Guillem Mesquida
representa, doncs, un tipus de barroc ben singular, que defuig
d'alguna manera les escoles italianes i flamenques. Un diria que és
un barroc que té el seu propi món, amb uns éssers, femenins,
extremadament delicats, el mateix que els àngels i els jovencells,
amb la mirada embadalida, que potser volen significar un univers
espiritual al qual molts artistes no saben o no volen accedir. És,
alhora, pintura europea. El nord i el sud alhora, que s'abracen en
una autèntica barreja social i ètnica. Per això, avui, quan ja és
una realitat la Comunitat Europea, Guillem Mesquida n'és el més
simbòlic precedent balear. Ho tenguin en compte les nostres
institucions culturals.*
MIQUEL FERRÀ I MARTORELL
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.