Neix Alfred Wegener, geòleg (1880)

Miquel Ferrà i Martorell31/10/01 0:00

Tal dia com avui neix a Berlín el geòleg alemany Alfred Lothar Wegener, un dels grans especialistes en Groelàndia. Va prendre part en quatre expedicions diferents a aquella illa àrtica. Moriria en un d'aquells viatges, l'hivern de 1930. Segons les determinacions de longituds del segle XIX, sembla esser que Groelàndia s'havia desviat una milla d'Europa en un segle, és a dir, que París i Washington s'allunyen quinze peus cada any, i que San Diego i Shangai s'apropen sis peus cada any. Amb aquestes teories, el 1912 Wagener proposava que originalment, els continents formaven una sola massa de terra, la que diríem «pangea» o «tota-terra», voltada per un oceà continu, el «panthalassa» o «tot-mar». Aquesta gran massa granítica es trencà en trossos que anaren separant-se a poc a poc, relliscant sobre una mar de basalt (roca bàsica negrosa d'origen volcànic composta principalment de peldspat i piroxè, sovint d'estructura prismàtica), i després de centenars de milions d'anys prengueren la forma dels continents fragmentats que actualment coneixem. Aquesta hipòtesi la reforçava Wegener amb les semblances existents entre les diferents espècies que es troben a parts del món molt separades. La teoria de Wegener tingué molts partidaris i seguidors, especialment sobre les explicacions dels canvis glaciars pel que fa a les posicions relatives dels pols en relació als canvis sofrits pels continents.

Tanmateix, mides i determinacions més exactes fetes en el segle XX demostraren la no existència de moviments de masses de la terra. Així i tot, els canvis de les glaciacions i altres fenòmens no es poden explicar encara i en certa manera, una desviació dels continents, podria esser modernament acceptada. Una altra teoria de Wegener es referia a la lluna. Segons el científic, els cràters lunars no foren originats per l'acció volcànica sinó per bombardejos de meteorits. Per demostrar que tenia raó, va posar en pràctica un experiment tan senzill com enginyós. Va deixar caure guix en pols sobre una prima capa de ciment en pols. El resultat fou una imitació de la superfície lunar, en miniatura, molt semblant a la visió real del nostre satèl·lit. Per altra banda, les observacions de Wegener sobre Groelàndia en les seves llargues marxes expedicionàries, resultaren molt útils per a la ciència. Juli Verne es va fer ressò d'aquelles expedicions i en féu tema d'una de les seves novel·les: Una hivernada entre els gels.

«Tots havien de fer cada dia exercicis higiènics i s'aconsellà que ningú no s'exposàs a patir les inclemències de la temperatura , si no era per necessitat absoluta i en actiu moviment, perquè, com el termòmetre marcava trenta graus sota zero, qualsevol podia restar conglaçat sobtadament. En aquest cas s'havia d'acudir tot d'una a les friccions de neu per ser aquestes les úniques que poden salvar la part malalta...Jean Cornbutte no oblidà la lectura ni les pregàries, per tal d'evitar que els homes es deixassin dur per la desesperació o per l'avorriment, ambdues coses molt perilloses en aquelles dessolades latituds. El cel, constantment ennigulat, inundava l'ànima de tristor; la neu no deixava de caure copiosament, envoltada en terbolins de vent impetuós, i el sol estava proper a desaparèixer. En la dilatada nit polar no podien gaudir els navegants de la claror de la lluna, única que els podia enllumenar, ja que els núvols s'amuntegaven sobre els seus caps...»