El tractat del doctor Orfila (1814)

Miquel Ferrà i Martorell22/08/01 0:00

Tal dia com avui surt publicat a París, Chez Clochard, Libraire, rue de l'Ecole-de-Médecine, núm. 3, un llibre molt especial. És el Traité des Poisons tirés des régnes minéral, vegétal et animal, ou Toxicologie Générale, Considérée sous les rapports de la Physiologie, de la Pathologia et de la Médecine légale, en resum, un tractat de tots els verins existents fins aleshores. L'autor n'és Mateu Josep Orfila, nascut a Maó el 1787 i que es defineix com «Naturaliste pensionnaire d'Espagne, Docteur en Médecine de la Faculté de París, Professeur de Chimie et de Physique» i que amb els anys arribaria a ser el degà de la Facultat de Medicina de París. Tres anys després publicava Elémens de Chimie Médicale, on ja figurava com a metge de sa majestat Lluís XVIII; membre corresponent de l'Institut de França; membre de la Societat Mèdica d'Emulació, de la Universitat de Dublín, de l'Acadèmia de Barcelona i de Múrcia... Tan notable menorquí (podeu veure a Maó la casa on va néixer i un monument dedicat a la seva persona) tingué a París una actuació de primer rengle, principalment com a degà universitari. «Coincidí pràcticament "explica l'historiador Jacint Corbella" amb tot el regnat de Lluís Felip, entre dues revolucions, les de 1830 i 1848. Va estar, doncs, marcat per la política. Obert i innovador en part, de vegades autoritari. Era el càrrec mèdic de més categoria a França i durant molts anys va tenir en la seva mà la política sanitària del país. Això li creà, evidentment, molts enemics. Destacà, principalment, com a creador d'estructures».

Correspon a tal època, i per iniciativa del nostre personatge, la creació del Museu Dupuytren, d'Anatomia Patològica; el Museu d'Anatomia Comparada, que després seria conegut com Museu Orfila; i sobretot el nou Hospital Clínic, annex a la facultat, que resultà molt útil per a l'ensenyament pràctic. Fou destituït el 1848 i l'acusen d'haver fet massa despeses, i s'obre una investigació sobre tal afer. Tanmateix, sembla que tot és producte de l'enveja.

El 1851 l'Acadèmia de Medicina de París l'eligeix president. Orfila és, per tant, un home que hem de distingir en dos aspectes, el de l'home científic especialitzat en toxicologia, i l'home polític o integrat en la vida social i pública. Morí el dotze de març del 1853. Set dies abans havia assistit a una sessió del Consell d'Administració de la companyia de Ferrocarrils del Nord i a la sortida, com que feia molt de fred, agafà una pneumònia, de la qual no es va poder recuperar. Orfila era nét de pagesos rics i son pare exercia de comerciant. Pogué tenir doncs una bona educació, sempre en mans de clergues, tres en total, que d'alguna manera definiren el seu futur: un franciscà menor li va ensenyar el llatí a consciència; el segon, un sacerdot del Llenguadoc, exiliat per la Revolució, li va ensenyar el francès; i el tercer, un sacerdot irlandès, li va ensenyar l'anglès. Passà a València per estudiar medicina, carrera que seguí, poc després, a Barcelona, i d'allà, ja amb una beca, viatjà a la universitat de la capital francesa. En resum, un menorquí universal.