L'escriptora escocesa Rosamunde Pilcher descriu ben sovint en
els seus llibres, generalment novel·les de tall sentimental,
detalls paisatgístics del seu país, i en especial, la naturalesa
dels núvols i les boires que caracteritzen la climatologia de la
zona. Diu així, per exemple, que quan tornà a mirar cap a
l'horitzó, «la mig difuminada taca color de rosa havia esclatat en
una aurèola roja i groga, amb vetes de llum, vaporoses com flames.
I sobre la muntanya baixa que s'alçava a l'extrem del cap es podia
veure, a l'aguait, un petit segment de sol taronjat. Aquesta faixa
de llum encegadora ferí amb els seus raigs la rinxolada superfície
de la mar, dibuixà ombres sobre l'onejar de la sorra i aclarí la
foscor del cel, que, gradualment, passà del blau safir a un color
aiguamarina...».
Entusiasmat pels mateixos efectes, però amb ull científic més
que literari, Charles Thomson Rees, físic escocès, nascut a
Glancorse, Midlothian, el 1869 i que moria a Edimburg tal dia com
avui, dedicava la seva vida a l'observació i estudi de niguls i
boires, un tema que el fascinà des de ben petit. Tenia quatre anys
quan a causa de la mort de son pare hagué de marxar amb la seva
família a Manchester.
El 1895, aficat en el camp de la meteorologia, començava a
investigar els nuvolats i especialment, el que es formava al cim
del Ben Nevis, altura escocesa de prop d'una milla d'altària, la
més elevada de Gran Bretanya. Treballant en el laboratori de J.J.
Thomson reproduí aquell fenomen a petita escala. Deixà que l'aire
humit s'expansionàs dins un recipient i aquesta expansió va fer
baixar la temperatura de l'aire de manera que no tota aquella
humitat podia ser retinguda, recollint-se el seu excés en forma de
petites gotes d'aigua que formaven núvol o boira.
Les gotetes del nigulet es formaven sobre les partícules de pols
que contenia l'aire, ja que si Wilson s'aficava dins el problema de
fer servir aire sense pols, la massa nebulosa no es constituïa. En
absència de pols, Wilson pensà que els núvols es formarien per
condensació dels ions de l'aire i que la càrrega elèctrica de tals
ions podia servir de nucli mentre que les molècules neutres
corrents no podien.
Els descobriments dels raigs X per part de Roent gen i de la
radioactivitat per Becquerel donaren a Wilson dues eines molt
importants per demostrar la seva teoria. Seguí llavors tot al llarg
d'una dècada amb aquelles experimentacions i el 1911 perfeccionava
la seva «cambra de boires», tot oferint un camí ben vàlid per fer
visibles els processos del món subatòmic.
Wilson va rebre el premi Nobel de física el 1927 per la seva
«cambra de boires».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.