El virrei de Mallorca Lorenzo Martínez de Marcilla organitza una
gran festa social al palau de l'Almudaina, amb música i balls, jocs
i lectures poètiques, amb el prec que hi puguin assistir les dames
de l'alta societat, que potser en volia ullar una d'hermosa entre
les més joves, per a casar el seu fill. Mossèn Diego era un dels
convidats. Capellà, fill de Francesc Desclapés i Paula Caulelles,
doctor en ambdós Drets i en Teologia, es dedicava a les tasques de
l'Audiència i la composició poètica. Fadrí fins a l'edat madura,
quan ja n'havia, potser, conegut de verdes, abraçà l'estat
eclesiàstic. La dama, Heredera Melchora, esposa de Ramon Despuig
Rocaberti, obrí la festa i Ramon Desclapés cantà uns versos de bona
intenció i poca destresa en el maneig de la llengua castellana:
«Esta noche verás, verás estrellas,/Soles, digo, verás, que el sol
no iguala/ Porque es rara, es estraña y peregrina/ La hermosura de
las damas mallorquinas».
Observam aleshores dues coses. La primera, que els
intel·lectuals mallorquins de l'aristocràcia dominant, els únics
que tenien accés a una formació superior, havien donat l'esquena a
la llengua catalana molts d'anys abans de la desfeta de la Guerra
de Successió i pèrdua, per tant, dels nostres privilegis nacionals.
Segona , que l'Església de Mallorca, formant part de l'aristocràcia
o fortament aliada a aquesta, participava d'aquestes polítiques
obertament castellanistes. Les estrelles que els convidats havien
de veure eren les al·lotes més belles de bona casa, les fadrines
casadores, un precedent de la famosa imatge cinematogràfica. Així,
els comtes de Montoro treien a rotlo les seves filles Melchora i
Victoria i Desclapés canta: «Una i otra hermosura echan el sello:
Hijas de aquella Venus, rasgos suyos».
I així, el capellà Desclapés, va concedint a cada al·lota els
adjectius més tòpics del barroquisme: Anna Dezcallar i Anna de
Verí: Flors clavellines.
Diega de Costas: Deessa de l'Ebre.
Anna de Puigdorfila: Glòria de la mar mallorquina.
Catalina Salas: la Diana entre totes.
Leonor de Santacília, gairebé adolescent: Semença d'hermosura.
Beatriu i Magdalena Cotoner: Cadenes que empresonen els cors.
Bàrbara i Unisa de Sant Joan: Rostres amb els colors de l'alba.
I també eren lloades, per aquell «verditxol», Elionor Desbrull,
Elionor Valero, Magdalena de Pueyo, Beatriu d'Oleza, Elionor More y
i Magdalena de la Cavalleria. (Només hi mancava una «ventafocs» en
representació del poble sotmès, però no fou el cas). Entre columnes
i cortinatges, els «bergantells», vestits de cavaller, observaven
amb ulls de voltor tanta damisel·la. Gaspar Puigdorfila, Antoni de
Costas, Joan Zapata, Gabriel Valero, Nicolau Truyols... i el que
tenia més fama de gentil «conqueridor» de cors femenins, Miquel
Sureda...
Bé. Són detalls de «l'altra història», ja m'enteneu.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.