"La proposta de Guia recull, així mateix, una llarga tradició d'ús ample del significant Catalunya. Com a exemple paradigmàtic, el mallorquí Gabriel Alomar es referia a 'tota la Catalunya' com a agrupació de la Catalunya continental i la Catalunya insular, tal com recull Gregori Mir en el llibre 'Sobre nacionalisme i nacionalistes a Mallorca'." (Viquipèdia, article "Digueu-li Catalunya")
"Per a la tasca que hem de dur a terme cal que somiem una pàtria. Però l'hem de somiar com hauria volgut el poeta Pere Quart: completa. De Salses fins a Guardamar i de Fraga fins a Maó." Josep Maria Llompart (1991) Pissarra_1992_n065.pdf
"1923: La nostra parla La nostra parla era una societat presidida pel maonès Joan Mir i Mir, el qual havia escrit el 1917: "Per part meva, crec necessari dir-vos en primer lloc que estic del tot conforme que la nostra parla no és més que una petita variació de la llengua catalana, i em pens que tots arribarem a comprendre que som catalans [...]. Catalans som i en bon català acabaran per escriure tots aquells que vulguin fer-ho així com toca". El desafiament no seria fàcil i sorgirien polèmiques per part d'aquells que defensaven el castellà. Però Joan Mir i Mir tenia les coses ben clares." (Miquel Ferrà i Martorell, dBalears, 8-2-2012)
1289: A la dedicatòria que fa Ramon Llull en un manuscrit seu que va lliurar al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, es pot llegir: "Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus" ("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012) 1309: Fragment de l'aprovació de la Doctrina lul·liana: "ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis" ("Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras Islas a ella adyacentes" de Joan Binimelis, Mallorca 1593. Traduïda de l'original català al castellà per Guillem Terrassa i impresa a la impremta Tous de Palma l'any 1927 per al diari "La Última Hora". Tom V, capítol I, pàg. 10) 1365: Els diputats mallorquins escriuen al Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblats en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...", http://argumentari.blogspot.com.es/2009/02/referencies-sobre-la-llengua.html 1390: "Els jurats del regne de Mallorca ordenaven que 'si alcun català robava gra de dia, lo fossen tallades les orelles; si el lladre era un catiu o cativa' se li augmentava el càstig. Si el robatori era durant la nit se'l condemnaria a la forca, 'per qualsevol persona axí catalana, com catiu o cativa'. Això demostra que el gentilici 'català' es feia servir per a referir-se als repobladors cristians lliures, o als seus descendents, i per a diferenciar-los, dins la societat mallorquina, dels esclaus." ("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012) 1418: Anselm Turmeda es presenta ell mateix de la manera següent: "aquell fill d'Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda". ("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)
Del blog "Etziba Balutxo..." de Bartomeu Mestre i Sureda: "[...]Jo mateix, nascut a Felanitx, sóc català. Tan català com Pere Oliver i Domenge, com Nadal Batle, com Miquel Bauçà o com Miquel Barceló. Ho som, talment l'algaidí Pere Capellà, en Mingo Revulgo, quan l'any 1935 escrivia: “Jo sóc mallorquí i és la meva glòria/ esser català per la meva història!”. Sóc català, perquè faig part de l'àmbit lingüístic, cultural i geogràfic que abasta la nació catalana[...]"
"Blai Bonet, el fons del mar" entrevista de Jordi Coca, Serra d'or, gener 1981: "Per anar bé necessitaríem un sol president [...] per a tot el País Català; perquè tampoc no cal dir Països Catalans. No. País Català i prou. I un sol president. Un president per al País Català. El President [...] hauria de ser-ho del Principat, de les Illes i del País Valencià. Això de les autonomies ho espatlla tot. És com el conte de la vella per no arribar-ho a tenir mai. Et fan transferències de vint-i-cinc cèntims amb dues dècimes i s'obliden de la geografia, el llenguatge i el tarannà, que són realitats històriques com una catedral."
Paraules de l'escriptor de Consell Joan Guasp en un fragment del parlament que va fer a la nit de les revistes en català (Barcelona, març 2013) i reproduïdes a la pàg. 20 del núm. 232 de la revista "El Mirall" (maig-juny 2013): "[...] nosaltres, des de les Illes, pensem en la Nació com una unió dels mal anomenats Països Catalans. Això de Països Catalans i de Catalunya, expressat com s'entén ara, no és del tot exacte. Hem de parlar només de Catalunya, però no com el Principat tot sol, sinó que formem Catalunya el Principat, [...], les Illes i el País Valencià. I altres petits territoris [...]. Jo que sóc de la zona del Raiguer, al centre de Mallorca, sóc tan català com els que han nascut a les comarques del País Valencià, la comarca d'Osona o de l'Empordà o qualsevol altra. Tant com un senyor nascut a Sant Just Desvern o a les rondes de Sant Antoni o de Sant Pere. [...]"
«Com havia de ser la nostra revista? L’acord fou unànime: la nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou. Per a nosaltres, tan Catalunya era Barcelona, com Alcoi, com Ciutat, com Lleida o com Perpinyà; i com que no significàvem res, ni érem cap força ni cap perill, ningú no hi tenia res a dir)». Josep Maria Llompart (Latitud 39, agost de 1981)
"[...]Tot el món conegut volia confegir, me deien Ramon Llull, català mallorquí. [...] Vaig pastar la llengua amb la meva Art, vaig fer que la ciència parlàs català. [...] Abans, per un càrrec, era condició de ser català i no d'altra nació.[...]" (Guillem d’Efak, 1980)
«Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. Per sobre aqueixa total Catalunya ha passat un fibló de raons d’estat artificials, de dogmes i doctrinarismes pedantescs, pels quals se l’ha volguda junyir violentament a una raça estranya, se li ha volgut rompre la seva unitat íntima i nadiua, i fins s’ha declarat estranger a una part del solar originari». Gabriel Alomar (1931) http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699