«Alcover, un altre gran català de Mallorca, (…) ha afirmat altra vegada la unitat de Catalunya en declarar, entremig dels aplaudiments dels congressistes, que quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots els homes de llengua catalana». Enric Prat de la Riba (1906)
L’advocat i periodista eivissenc Felip Curtoys i Valls (1838-1916), també glossava la llibertat, agermanada, de les terres catalanes: Eivissa, petit bocí de la terra catalana que arrancà la tramuntana i enmig de la mar florí. Quarteta que completà el cantautor Isidor Marí: Va florir i ara ja grana, i arriba es temps de collir, i enc que bufin tramuntanes, tot comença a reverdir, sa memòria, ses solanes, ses feixes i es vells amics. Que som terra catalana ja és ben fàcil d’advertir, llevat que un tengui lleganyes o cervell de ratolí. Sa llengua mos agermana, sa història no pot mentir (…) I basta que mus separaren, que molt més ens hem d’unir, com es grans d’una magrana, que no ens puguen despartir. Entre germans ningú mana, no ens podem desavenir. Sa feina no serà vana si arribam a aconseguir sa llibertat sobirana que un dia vàrem tenir i es drets que junts defensàrem lluitant contra en Felip Quint.
--"El gener de 1928 apareix a Mallorca LA NOSTRA TERRA, una magnífica revista mensual d’Art, Literatura i Ciència que es publicarà fins a l’aixecament feixista-militar de juliol de 1936. En els editorials teoritza i propugna la reconstrucció nacional a partir de la llengua, la cultura i els eixos identitaris de la personalitat col·lectiva del conjunt de la nació. La revista comptava amb col·laboradors destacats d’arreu de Catalunya (Amades, Carner, Chabàs, Coromines, Fabra, Macabich, Martínez Ferrando, Maseras, Moll, Saltor, Soldevila, Villangómez…). En les seves quatre mil cinc-centes pàgines, no apareix l’expressió Països Catalans i, en canvi, és habitual la denominació Catalunya Gran i molt freqüent el gentilici catalans aplicat als mallorquins i als valencians. Els editorials i els nombrosos articles referits a la qüestió nacional catalana, són una font imprescindible de referència." --«Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia, no és altra cosa que una illa catalana, digui el que digui tot el filisteisme vuitcentista. Com a tal forma part de la Catalunya integral, participant amb ella de la unitat de raça, de la unitat de llengua i de la unitat de cultura, la qual ha enriquit molt sovint amb aportacions de gran vàlua. Cal desfer l’equívoc que Mallorca és una regió d’Espanya distinta de Catalunya, i desvirtuar el regionalisme o el mallorquinisme com a conceptes mancats totalment de sentit». LNT (1930) http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=258699
"Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. (…) Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana." Joan Timoner i Petrus "Menorquit" (1931)
"[...]Tot el món conegut volia confegir, me deien Ramon Llull, català mallorquí. [...] Vaig pastar la llengua amb la meva Art, vaig fer que la ciència parlàs català. [...] Abans, per un càrrec, era condició de ser català i no d'altra nació.[...]" (Guillem d’Efak, 1980)
1289: A la dedicatòria que fa Ramon Llull en un manuscrit seu que va lliurar al Dux de Venècia, Pietro Gradenigo, es pot llegir: "Ego, magister Raymundus Lul, cathalanus" ("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012) 1309: Fragment de l'aprovació de la Doctrina lul·liana: "ad requisitionem Magistri Raymundo Lull Chatalani de Majoricis" ("Nueva Historia de la Isla de Mallorca y de otras Islas a ella adyacentes" de Joan Binimelis, Mallorca 1593. Traduïda de l'original català al castellà per Guillem Terrassa i impresa a la impremta Tous de Palma l'any 1927 per al diari "La Última Hora". Tom V, capítol I, pàg. 10) 1365: Els diputats mallorquins escriuen al Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblats en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...", http://argumentari.blogspot.com.es/2009/02/referencies-sobre-la-llengua.html 1390: "Els jurats del regne de Mallorca ordenaven que 'si alcun català robava gra de dia, lo fossen tallades les orelles; si el lladre era un catiu o cativa' se li augmentava el càstig. Si el robatori era durant la nit se'l condemnaria a la forca, 'per qualsevol persona axí catalana, com catiu o cativa'. Això demostra que el gentilici 'català' es feia servir per a referir-se als repobladors cristians lliures, o als seus descendents, i per a diferenciar-los, dins la societat mallorquina, dels esclaus." ("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012) 1418: Anselm Turmeda es presenta ell mateix de la manera següent: "aquell fill d'Adam que està assegut sota aquest arbre és de nació catalana i nat a la ciutat de Mallorques i té per nom Anselm Turmeda". ("La Festa de l'Estendard y los orígenes de los mallorquines", Bartomeu Bestard, cronista oficial de Palma. Diario de Mallorca, 30-12-2012)
Del blog "Etziba Balutxo..." de Bartomeu Mestre i Sureda "[...]Jo mateix, nascut a Felanitx, sóc català. Tan català com Pere Oliver i Domenge, com Nadal Batle, com Miquel Bauçà o com Miquel Barceló. Ho som, talment l'algaidí Pere Capellà, en Mingo Revulgo, quan l'any 1935 escrivia: “Jo sóc mallorquí i és la meva glòria/ esser català per la meva història!”. Sóc català, perquè faig part de l'àmbit lingüístic, cultural i geogràfic que abasta la nació catalana[...]"
Fragment, amb ortografia obsoleta, del discurs de Jeroni Rosselló en els Jocs Florals de Barcelona de 1873 "Tinga lo nom de Catalunya, sia Catalunya la terra tota ahont la nostra llengua se parla, y no hi hage per tots nosaltres mes qu'una sola pàtria y una sola llengua, y aquesta cobrarà en galania lo que la pàtria crexerà en grandesa."
«Com havia de ser la nostra revista? L’acord fou unànime: la nostra revista seria oberta a tothom, a tots els corrents estètics i a tot Catalunya (aleshores no dèiem “Països Catalans”, sinó Catalunya i prou. Per a nosaltres, tan Catalunya era Barcelona, com Alcoi, com Ciutat, com Lleida o com Perpinyà; i com que no significàvem res, ni érem cap força ni cap perill, ningú no hi tenia res a dir)». Josep Maria Llompart (Latitud 39, agost de 1981). L’article es refereix al naixement, l’any 1952, de la revista Raixa.
«Acceptau de bon grat nostre present i sapigau que los fills de les Illes tenim per molt de ser catalans! Volem bé a les lletres catalanes, perquè som catalans». Josep Lluís Pons i Gallarza (1873).