A què vénen, DCVB, aqueixes llarguíssimes definicions copiades del Diccionari d'Alcover i Moll? Molta feina hi ha fet, això ningú t'ho pot negar, però pocs es veuran amb coratge de llegir-les íntegrament.

1. BALDAMENT m. Acte i efecte de baldar; cast. parálisis, tullimiento. Així et gordu de dolor i de baldament, Ruyra Pinya, ii, 162. Fon.: bəɫðəmén (pir-or., or., eiv.); baɫðamén (occ., val.); baɫðamént (val.); bəɫdəmént (mall., men.). Etim.: derivat de baldar. 2. BALDAMENT || 1. adv. que serveix per introduir una dificultat, a la qual se concedeix existència real o possible, però no eficàcia; equival a ‘encara que’; cast. aunque. Baldament és vocable usitat català, Pau Regles 321. Doncs tu treu-nos a la via | de les coses corporals, | ... baldament sia | per patir-hi tots els mals, Maragall Enllà 52. Era alt, fornit y ben plantat, baldament el desfigurés bon xich el balandreig, Oller, Rur. Urb. 131. S'havia girat vent. Millor! Baldament s'ho endugués tot en orris!, Ruyra Parada 77. || 2. adv. per expressar desig que succeeixi una cosa; equival a ‘així fos!’, ‘tant de bo!’ (Ross., Empordà, Gironès, Plana de Vic); cast. ojalá. E tu e tes pars nulls temps vos veia en casa mia baldament, Curial, iii, 27. E dix:—Yo 'm pens que vos serets mia.—Hoc baldament, dix lo Duch, Curial, iii, 105. Ya baldament may hagués vist yo semblant donatiu, Alegre Transf. 63. Fon.: baɫdəmén (or.); baɫdamén (occ). Var. form.: maldament. Etim.: derivat de l'àrab bāṭil, ‘va’, ‘inútil’, amb el sufix -ment que serveix en català per formar adverbis. L'evolució dels significats no és fosca. En son origen, baldament venia a significar ‘en va’, ‘inútilment’; d'aquí va passar a l'accepció || 1, significant que la dificultat que se reconeix com a existent és ‘vana’, ‘inútil’ per tal com no té eficàcia; i d'aquest significat, usant-se en exclamacions emfàtiques com la de la frase que hem citada de Ruyra, fàcilment es passa a l'accepció || 2.

MALDAMENT adv. i conj. || 1. Encara que; cast. aunque. «Maldament que em coste cinquanta duros, ho tinc de conseguir» (Patró). «Aniré a sa casa maldament no em recibixque bé» (Benassal). «Maldament me cridis tot lo dia, no vindré» (Mall., Men.). «Estimat, sols que passeu | p'es carrer, em dau alegria, | maldament que mai me deu | bones tardes ni bon dia» (cançó pop. Mall.). «Si a Pollença vols anar, | has de venir cada dia, | que jo per tu ho faria | maldament passar la mar» (cançó pop. Mall.). El portador rebrà 14 sous per cada letra, maldament ne port tres no rebrà més que un salari, doc. a. 1459 (Hist. Sóller, i, 293). Vull viure maldament sia patint, Aguiló Poes. 234. Maldement no hi hagués tant!, Alcover Cont. 45. || 2. No importa; no hi fa res (mall., men.); cast. no importa; no le hace. «He estat malalt.—Maldament! Havies de venir, malalt i tot». Fon.: maɫðamént (Benassal); maɫðemént (Patró); maɫðəmént (Mall., Men.). Etim.: de baldament (art. 2), per assimilació de la labial a les nasals que la segueixen.

COTXE (i sa var. cotxo). m.: cast. coche. || 1. Vehicle relativament gran, de quatre rodes, destinat al transport de persones. No gosen ni presumesquen anar ab cotxes ni ab carros, doc. a. 1628 (Boll. Lul. iii, 32). Un cotxo de fusta de jugar les criatures, doc. de Vic, a. 1674 (Aguiló Dicc.). Que en los cotxos que's faran de nou es puga tampoch usar... tatxonadura daurada ni de cer, doc. a. 1692 (Boll. Lul. iii, 175). Veu venir lo rey son pare | que amb cotxe d'or passejava, cançó pop. (Pelay Briz Cans. iv, 84). Posar o treure cotxe: adquirir-lo i començar a usar-lo un particular. Senyor de cotxe: persona prou adinerada per a tenir cotxe propi. Cotxe de família: el que té de sis a vuit seients (Barc.). Cotxe de camí: el que està especialment destinat a fer viatges. Cotxe de carrera, o de línia, o de passatge: el que fa regularment viatges entre dos punts fixos. Cotxe de lloguer, o de plaça, o de punt: el que està a disposició del públic per a llogar-se a qui el necessiti dins les poblacions. Cotxe d'indústria: vehicle de quatre rodes amb una caixa gran rectangular i tancada, destinat al transport de mercaderies (Barc.). Cotxe de tomba: el que per la forma especial del cel o sostre sembla una tomba (Mall.). Cotxe dels morts: el que està destinat a transportar els cadàvers al cementeri. Cotxe dels albats: el destinat a dur al cementeri els cadàvers d'infants, el qual sol esser de color blanc. Assossegat el tumult, el disputat cadavre ocupà el cotxe d'albats, Oller Pap. xvii. || 2. Vagó; cadascun dels vehicles que formen un tren de vapor o elèctric «Viatgem en cotxe de primera»«M'agrada viatjar en cotxe-restaurant». || 3. Vehicle automòbil. «Tinc un cotxe de cinc places». || 4. fig. Cotxe parat: balcó, casa o altre paratge des d'on es pot veure molt de moviment de gent, com si es passegessin amb un cotxe (Barc.). Loc.—a) Cotxe i cotxadura, i ordi per sa mula: es diu parlant de gent molt ambiciosa i exigent, que demana massa.—b) Ara sí que ho serà, cotxo!: es diu quan se vol ponderar una cosa extraordinària (Palma).—c) Anar amb el cotxo d'En Taló: anar a peu (Mall.). Fon.: kóʧə (pir-or., or.); kóʧe (occ., val.); kóʧo (mall.); kóʧu (men.). Intens.:—a) Augm.: cotxàs, cotxarro.—b) Dim.: cotxet, cotxel·lo, cotxeu, cotxiu, cotxoi, cotxarri, cotxarrinoi.—c) Pejor.: cotxot. Etim.: del cast. coche, al qual s'han assignat diversos orígens; tal vegada el més probable és el magiar kocsi, mat. sign. (Meyer-Lübke REW 4729).

NOSALTRES pron. pers. de primera persona plural; cast. nosotros. Nosaltres som a la fi de nostres vides, Llull Blanq. 4. Hi fom nosaltres IV que hi fom tramesos, Muntaner Cròn., c. 295. Pus maravellador és que loador entre nosaltres chrestians ço que féu, Metge Somni iv. No és fet per natura sinó per nosaltres artificialment, Egidi Romà, ll. i, pt. 1a, c. 1. No sembla sinó que aquí | els externs siam nosaltres, Picó Engl. 57. Var. form. ant. i dial.: nosatre (E nosatre si elex que'n som en tenebres, Hom. Org. 4); nosautres (La angoxosa mort que vós, Sènyer, sostengués per amor de nosautres, Llull Cont. 108, 15); nosaltros (Nósaltros dos apostam los escuts, Lleonard de Sors, Cançon. Univ. 95); nosatros (Nosatros som tenguts de pagar a vós sexanta liures, doc. a. 1469, ap. Est. Univ. vii, 37; Y nosatros som pas més que granets de pols, Víct. Cat., Sol. 52); naltres (¿Què li darem naltres | si del món és rey?, Camps i F., Poes. 30); nantres (Com ho farem, pobres de nantres?, Milà Rom. 95); natres (Detràs d'ells vam marxar natres, Serres Poes. Gand. 42); matros (Y pa matros un peó els dol, Guinot Capolls 38); nosautris; nosatres; nosatris; noatros; natris; natros; naltris; naltros; naltres; nantris; nantros; nantri; natri; naltri; noltros; mosaltros; mosatres; mosatros; moatros. Fon.: nuzáɫtɾəs (or.); nozáɫtɾes (occ., val.); nozáɫtɾəs (mall.). Aquestes són les maneres de pronunciar la forma literària nosaltres; però aquesta forma realment té poca vitalitat en el parlar quotidià, i el mot pren les nombroses variants que hem esmentat en el paràgraf anterior, segons les regions i els dialectes. No cada regió ni cada població té una manera única de pronunciar el pronom, ans hi ha localitats on aquest pren dues, tres i més de tres formes, segons les famílies i els individus. Tenim recollides directament totes aquestes formes com a usades dialectalment: nuzáɫtɾəs (Clairà, Calça, Perpinyà, Sallagosa, Noedes, Angustrina, Puigcerdà, Elna, Cotlliure, Prada, Terrassa, Barc.); nuzáwtɾis (Vingrau, Formiguera); nuzáɫtɾus (Perpinyà, Fontpedrosa, Arles, Sallagosa, Prats de M., Caldes de Ma., Vilafr. del P.); nuzáɫtɾus (Alg.); nozáɫtɾos (Ll., Fraga); nozáɫtɾes (Sort, Pont de S.); nuzáɫtɾes (Ordino, La Seu d'U.); nuzátɾes (St. Julià de L.); nozátɾes (Oliana, Ll., Ascó, Benicarló, Alcalà de X.); nuzátɾəs (Montlluís, Agullana, Ribes, Ripoll, Puigcerdà, Cadaqués, Figueres, Banyoles, Pobla de L., Berga, Gironella, Prats de Ll., Vic, Cardona, Manresa, Granollers, Mataró, Barc.); nuzátɾus (Montlluís, Camprodon, Campmany, Puigcerdà, Ribes, Olot, Cadaqués, Besalú, Gir., Palafrugell, Caldes de Ma., Vic, Manresa, Blanes, Canet de M.); nozátɾos (Ll., Morella, Benassal, Alcalà de X., Cast., Alcoi); náɫtɾəs (Figueres, Campmany, Selva del C.); náɫtɾes (Ordino, Esterri d'À., Sort, Bonansa, Pont de S., Boí, Tremp, Pobla de S., Àger, Ponts, Balaguer, Calaf, Cervera, Ll., Gandesa, Calasseit); náɫtɾus (Campmany, Figueres, Igualada, Sta. Col. de Q., Montblanc, Camp de Tarr., Sóller, Eiv.); náɫtɾos (Tamarit de la L., Tremp, Balaguer, Ll., Granadella, Falset); nántɾis (Esterri, Isavarri, Boí, Sta. Col. de Q.); náɫtɾis (Vilaller, Organyà, Tamarit de la L., Sta. Col. de Q.); náɫtɾi (Sort); nántɾi (Llavorsí); nántɾes (Esterri d'À., Sort, Pont de S., Tremp, Ponts, Ll.); nántɾos (Tremp, Ll., Granadella); nántɾus (Igualada, Sta. Col. de Q., Montblanc, Sitges, Camp de Tarr.); nátɾəs (Berga, Gironella, Prats de M., Solsona, Cardona); nátɾes (Tremp, Sort, Ponts, Balaguer, Ll., Ascó, Gandesa, Calasseit, Tortosa); nátɾus (Igualada); nátɾos (Tremp, Balaguer, Ll., Calasseit, Tortosa, Vinaròs, Benicarló, Alcalà de X.); nátɾi (Organyà); mozátɾos (Cast., Benigànim, Pego, Ontinyent, Relleu, Benidorm, Benavarre, Pont de S., Al., Elx); mosátɾos (Morvedre, Val., Gandia); moátɾos (Ontinyent, Alcoi, Sta. Pola); mátɾos (Cast., Nules, Dénia, Ontinyent, Pego, Alcoi, Relleu, Benidorm); nɔ̞́ɫtɾos (Mall. excepte Sóller, Artà, Capdepera i Son Servera); nɔ̞́ɫtɾus (Men., Artà, Capdepera, Son Servera); muzáltɾus (Alg.). Etim.: del llatí nos altĕros, forma intensiva del pronom clàssic nos, mat. sign.

Deu ser vostè qui es posa límits. Si aquestes paraules les diu, les usa i, per això, són al DCVB o Diccionari Alcover Moll, qui li impedeix utilitzar-les? En la varietat hi ha el bon gust. Tota llengua és variada i la nostra també. Si de ver se sent mallorquina, parli com a mallorquina, escrigui com a mallorquina i no utilitzi aquestes variacions de la llengua per anar-hi en contra, perquè fa beneit. Ara, si allò que vol és debilitar la vitalitat d'aquesta herència nostra que és la llengua, continuï pel camí d'aquells que utilitzen les nostres peculiaritats per anar contra unes peculiaritats germanes.

Per què no podem escriure paraules com "noltros", "cotxo", "maldament", etc. que sí que estan recollides pes Diccionari Català-Valencià-Balear Barco per tot es Pancatalanisme Ja !!!

Es meu llinatge no té aquesta etimologia que dius. Ves a riure des teu propi llinatge, que probablement li dius "cognom" i acaba en -ez, com a bon forasterango que ets.

"Jaume" i "Pellicer". Tots manco tu hem entès què volia dir el "Dr Mabuse": que els virons que insultau per aquí no sou més que quatre inadaptats que, per parèixer que sou molts, canviau els nicks. I a tu se t'ha escapat i has mostrat el llautó. A veure qui és el cap de fava aquí? I, per favor, encara que siguis "pallisser" si no vols deixar de fer-te palles mentals, al manco no ens donis la pallissa.

@Dr Mabuse: no ho creuries mai, però es mallorquins tenim nom i llinatge. Més encara: dos llinatges! (que no cognoms). Mira que sou capdefaves, qualcuns...