|
Fa mes de 11 anys
Lo que més em preocupa és què estem ben collats i no sé com en podrem sortir.Tota aquesta moguda del anti-català fa temps que es prepara (FAES), amb una fulla de ruta molt ben pautada i recolzada per alguns mitjans molt potents. Ara a les illes han trobat l'home ideal per portar-la a terme: Un president servil i amb la mirada sempre posada cap Madrid. Amb l'únic que no contaven és amb aquesta indignació de l'ensenyament. Desitjaria amb tota la meva ànima que això continues ja que si guanyen les properes eleccions ja hem begut oli
(2): Quan mos diuen que es mallorquí no té gramàtiques ni diccionaris… Es fet que es mallorquí no tengui cap codificació normativa moderna, consensuada i respectada és una anormalitat que respon a interessos polítics i an es poc respecte que sa classe política balear ha demostrat cap an es poble mallorquí. Per poc que repassem sa història (que no comença amb sa gloriosa Reinaxença de ses lletres catalanes, per cert) veurem com es mallorquí sí ha tengut gramàtiques i diccionaris. Joan Fiol acabà una Gramática llatina des Semperi, traduïda en mallorquí l’any 1651. Antoni Balaguer, franciscà observant, escrigué un Diccionario de los vocablos de la lengua mallorquina y su correspondencia en la española y latina, manuscrit que se conservava en es convent de Sant Francesc[1]. Antoni Oliver (1711-1787) escrigué un Vocabulario trilingüe, mallorquín-castellano-latín, manuscrit que se conserva a sa biblioteca de Montserrat[2]. S’agustí Joan Facund Sureda (1734-1796) escrigué un Diccionario mallorquín-castellano-latín, manuscrit que no s’arribà a publicar[3]. Ramon Fortuny (1739-1812) no acabà un Diccionario mallorquín-castellano[4]. Francesc Mayol tampoc conclogué es seu Diccionari mallorquí, castellà y llatí[5]. Josep de Tugores Zanglada (1767-1831), comte d’Aiamans, escrigué un Diccionari de la llengua mallorquina i una Ortografía mallorquí-castellà, obra inèdita[6]. Fra Antoni M. Servera publicà la Nueva Ortografía de la lengua mallorquina, explicada en español para su más fácil inteligencia i també presentà una Gramática de la lengua mallorquina a la Real Sociedad económica de los amigos del país[7]. Es misser Joan Josep Amengual publica una Gramática de la lengua mallorquina l’any 1835 i la reedita l’any 1872. També publicarà un Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín (1858-1878). Es franciscà Pere Antoni Figuera publica un Diccionari mallorquí-castellà (1840), reeditat l’any 1991. Jaume Pujol enllestí poc abans de sa seva mort unes Observaciones sobre la ortografía mallorquina (1850), conservades en un manuscrit de sa Biblioteca de la Sapiència[8] a Palma. I ja ben entrats en es segle XX, Francesc de Borja Moll publicarà una Ortografia mallorquina l’any 1931, uns Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics (1937) i un Vocabulari mallorquí-castellà (1965). Llorenç Vidal publicarà sa seva Petita ortografía balear (1960). Per no dir res des Diccionari Català-Valencià-Balear de Mossèn Alcover. Tota aquesta col·lecció, no exhaustiva, de diccionaris i gramàtiques en mallorquí, s’ha de considerar natural i lògica ja que, al llarg de totes aquestes centúries, tothom a Mallorca tenia plena consciència de xerrar mallorquí. " La llengua d'aquí no és el català, és el mallorquí " - Català a Catalunya Argumentari (3): Quan mos diuen que es mallorquí no té tradició literària... Aquesta afirmació és falsa, llevat que considerem que sa literatura només comprèn un gènere: sa poesia, i ni així és ver. Es pare de lo que s’ha anomenat sa Reinaxença mallorquina, Tomàs Aguiló Forteza, autor de ses Poesies fantàstiques, escriurà tota sa seva obra poètica[1] en mallorquí i sempre desconfiarà des moviment de la Reinaxença catalana que tendrà en sa figura de Marià Aguiló, es seu cosí, un des seus màxims impulsors. Curiosament, es seus divulgadors posteriors han convertit Tomàs Aguiló en pare de la Renaixença mallorquina, cosa que segurament l’hauria deixat astorat. Son pare, Tomàs Aguiló Cortès, ja havia escrit faules, versos i sa Rondaya de Rondayas en mallorquí. A començaments des segle XX, quan dins es cenacles poètics es mallorquí -o sa corrent 'dialectalista', com l'han anomenada ets estudiosos posteriors- perdia força davant sa corrent 'unitarista' que postulava un català unitari i literari encapçalat pes seguidors de Marià Aguiló i Tomàs Forteza, es prevere Ildefonso Rullán encara traduïa El Quijote (1906) an es mallorquí. Per no parlar d’Aigoforts (1892) de Gabriel Maura, des quadres de costums de Pere Alcàntara Penya o de ses famosíssimes rondalles mallorquines de mossèn Alcover, encara avui en dia s’obra mallorquina més popular. Hem de tenir en compte que, durant segles, es mallorquí, juntament amb so llatí, serà utilisat per l’Església en oracions, exhortacions, formularis, publicacions litúrgiques i pastorals[2], sobretot quan es destinataris eren ses classes populars. Mai es mallorquins deixaren d’escriure en mallorquí per a tota classe d’usos pràctics. Per exemple, quan se volia mobilisar es poble i agitar ses masses s’hi solien dirigir en mallorquí –com Es Diari de Buja des monjo trinitari Miquel Ferrer, sense cap altre objectiu que exaltar ses masses contra s’incipient liberalisme–, s’única llengua que xerraven (i entenien) sa majoria de mallorquins. "Catalunya mos roba i manipula sa nostra cultura i sa nostra història ", Sempre Mallorquins, Sempre Balears !! Catalans a tocar es collons a Catalunya !!