@ Jaume el Ropido azul (2): Quan mos diuen que es mallorquí no té gramàtiques ni diccionaris… Es fet que es mallorquí no tengui cap codificació normativa moderna, consensuada i respectada és una anormalitat que respon a interessos polítics i an es poc respecte que sa classe política balear ha demostrat cap an es poble mallorquí. Per poc que repassem sa història (que no comença amb sa gloriosa Reinaxença de ses lletres catalanes, per cert) veurem com es mallorquí sí ha tengut gramàtiques i diccionaris. Joan Fiol acabà una Gramática llatina des Semperi, traduïda en mallorquí l’any 1651. Antoni Balaguer, franciscà observant, escrigué un Diccionario de los vocablos de la lengua mallorquina y su correspondencia en la española y latina, manuscrit que se conservava en es convent de Sant Francesc[1]. Antoni Oliver (1711-1787) escrigué un Vocabulario trilingüe, mallorquín-castellano-latín, manuscrit que se conserva a sa biblioteca de Montserrat[2]. S’agustí Joan Facund Sureda (1734-1796) escrigué un Diccionario mallorquín-castellano-latín, manuscrit que no s’arribà a publicar[3]. Ramon Fortuny (1739-1812) no acabà un Diccionario mallorquín-castellano[4]. Francesc Mayol tampoc conclogué es seu Diccionari mallorquí, castellà y llatí[5]. Josep de Tugores Zanglada (1767-1831), comte d’Aiamans, escrigué un Diccionari de la llengua mallorquina i una Ortografía mallorquí-castellà, obra inèdita[6]. Fra Antoni M. Servera publicà la Nueva Ortografía de la lengua mallorquina, explicada en español para su más fácil inteligencia i també presentà una Gramática de la lengua mallorquina a la Real Sociedad económica de los amigos del país[7]. Es misser Joan Josep Amengual publica una Gramática de la lengua mallorquina l’any 1835 i la reedita l’any 1872. També publicarà un Nuevo diccionario mallorquín-castellano-latín (1858-1878). Es franciscà Pere Antoni Figuera publica un Diccionari mallorquí-castellà (1840), reeditat l’any 1991. Jaume Pujol enllestí poc abans de sa seva mort unes Observaciones sobre la ortografía mallorquina (1850), conservades en un manuscrit de sa Biblioteca de la Sapiència[8] a Palma. I ja ben entrats en es segle XX, Francesc de Borja Moll publicarà una Ortografia mallorquina l’any 1931, uns Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics (1937) i un Vocabulari mallorquí-castellà (1965). Llorenç Vidal publicarà sa seva Petita ortografía balear (1960). Per no dir res des Diccionari Català-Valencià-Balear de Mossèn Alcover. Tota aquesta col·lecció, no exhaustiva, de diccionaris i gramàtiques en mallorquí, s’ha de considerar natural i lògica ja que, al llarg de totes aquestes centúries, tothom a Mallorca tenia plena consciència de xerrar mallorquí. " La llengua d'aquí no és el català, és el mallorquí " - Català a Catalunya ¡¡ Es pancatalanisme sol manipular i ens roba sa nostra cultura !! Barco !!

@ Jaume el Ropido azul (1): Quan intenten ridiculisar es mallorquí comparant-lo amb so manacorí, llosetí o pollencí… Amb tots es respectes pes manacorí, llosetí o pollencí, és un insult a sa intel·ligència comparar-los amb so mallorquí. Perquè: a. fins fa quaranta anys, tothom a Mallorca entenia que xerrava mallorquí. b. almanco durant es segles XVI, XVII, XVIII i fins ben entrat es XIX, es mallorquins solien denominar sa seva llengua com a “mallorquí” amb tota naturalitat. Josep Massot Muntaner, monjo benedictí resident a Montserrat, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2012) i gens sospitós d’anticatalanisme, ho reconeix clarament[1]. Durant totes aquestes centúries, inclús abans[2], es mallorquins denominen es seu idioma “mallorquí”, “llengua mallorquina”, "llemosí", “llengua vernacla”, “dialecto”, “llengua materna”, “llengua vulgar” (vulgari lengua en llatí) o “llenguatge balear” (Balearico eloquio en llatí). Així, a títol d’exemple, Gaspar Melchor de Jovellanos, reclòs en es Castell de Bellver, defensarà s’ensenyança en “lengua mallorquina” (1802). Només d’ençà de lo que se coneix com a Renaixença Catalana, que orbita entorn des Jocs Florals de Barcelona, se comença a parlar de “català” –un terme acadèmic i de caire elitista– per referir-se a una llengua independent i comuna que també xerren valencians i balears, enmig de moltes controvèrsies[3]. c. es mateix Institut d’Estudis Catalans (IEC) reconeix es mallorquí com a subdialecte des balear, i aquest com a dialecte de sa llengua catalana. No reconeix en canvi es manacorí o es llosetí. Per tant, des des mateix moment que s’IEC xerra de subdialecte (i/o dialecte), reconeix característiques comunes en es parlar de tot Mallorca (i de ses Balears) a la vegada que reconeix unes diferències respecte d’altres dialectes com puguin ser es català central, es valencià o es rossellonès. d. si hi ha un cappare de sa doctrina catalanista a Mallorca aquest és Tomàs Forteza[4] (1838-1898). Deixeble de Marià Aguiló, Forteza teorisa es catalanisme en uns termes que encara són vigents avui en dia i que mai més seran discutits pes seus seguidors: unitat de sa llengua, postergarció des dialectes i aposta per una llengua literària. Es seu deixeble més destacat serà mossèn Alcover, que se convertirà a ses seves tesis de sa unitat de sa llengua. Idò bé, es mateix Forteza començarà una gramàtica de ¡llengua mallorquina! l’any 1881, un projecte de gramàtica que serà premiat per s’Ajuntament de Palma. Aquesta gramàtica, inacabada i pòstuma, serà editada l’any 1915 com a Gramática de la Lengua Catalana. Un pic més se demostra, inclús entre es pares fundadors catalanistes, sa categoria lingüística des mallorquí com a denominació de sa nostra llengua[5]. e. a l’any 1926, el govern del general Primo de Rivera va crear per reial decret vuit noves cadires acadèmiques a sa Real Academia Española de la Lengua[6] (RAE), dues per a sa llengua gallega, dues per as basc i quatre per as català. Entre aquestes quatre, dues correspongueren a Catalunya, una a València i una altra a Balears per defensar sa varietat mallorquina-balear. Francesc de Borja Moll conta que mossèn Alcover era es gran favorit per fer-se amb so setial balear però finalment qui l’ocupà fou Llorenç Riber[7]. Una vegada més veim com una institució com sa RAE reconeixia sa singularitat mallorquina. f. de fet, fins fa ben poc sa categoria des mallorquí-balear era indiscutible. Així, fins a l’any 1959 sa Reial Acadèmia Espanyola encara s’hi referia com a “lenguas diferenciadas y no dialectos”[8]. [1] Massot i Muntaner, Josep, Els mallorquins i la llengua autòctona, Barcelona, Curial, 1972, pp. 13-40 [2] Massot i Muntaner reconeix que, ja en es segle XV, hi havia humanistes que ja xerraven de “vulgar materno e malorquí” encara que n’hi havia d’altres que usaven d’altres denominacions com “pla català” o “llemosí” (ibid., p. 15) [3] No entrarem aquí en debat sobre ets orígens des mallorquí, una qüestió tan apassionada com estèril. Només direm, a títol d’exemple, que es pare de sa Romanística Europea i de sa Gramàtica Comparada, Fiedrich C. Diez, dubtava que es català fos una llengua romànica independent de s’occità (1854). Dos anys després canviarà d’opinió. I quinze anys després, tornarà a canviar de parer. És indiscutible que, durant la Reinaxença Catalana i després, sa relació des català amb so llemosí era un tema candent. Tal com indica Massot i Muntaner, Josep, op. cit., a sa seva famosa Lletra de Convit (1901) que convidava a sa redacció d’un Diccionari de la Llengua Catalana, Mossèn Alcover encara defensava sa relació entre es català i es provençal. Per comprovar que no era una qüestió irrellevant ni menor, encara a l’any 1934, Pompeu Fabra firmava, amb altres, un al·legat titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria” on combatia ses teories occitanistes. [4] Forteza, Tomás,Observaciones generales sobre la lengua materna, Museo Balear, 1886. Sa importància doctrinal de Forteza dins es moviment catalanista és reconeguda per Massot i Muntaner, op. cit., pp. 49-52. [5] Resulta molt curiosa sa manera com es catalanisme minimisa totes aqueixes evidències que demostren sa categoria històrica i lingüística des mallorquí. Segons ell, es mallorquins haurien perdut de vista sa seva vertadera identitat durant sa grisa època de sa Decadència i no haurien estat conscients de sa seva realitat lingüística fins que es poetes mallorquins de la Renaixença Catalana, encapçalats per Marià Aguiló, els obriren ets ulls, enlluernant-los amb sa resplandor de sa veritat. Fixau-vos en s’analogia amb ses ciències naturals (física, química) on es científic natural descobreix es secrets de l’Univers que romanien amagats i ocults per a tothom. Però més sorprenent encara és s’època en què aquests il·luminats veuen sa llum enmig de sa ignorància i sa incultura des poble, una època en què es considerats pares de la Reinaxença com Aribau encara xerraven de llemosí i on sa “comunitat científica” de llavonses, per dir-ho en termes actuals, encara tenia molts de dubtes que es català fos una llengua romànica independent de s’occità. [6] Que passava a ser Real Academia de las Lenguas Españolas en donar entrada an es gallec, es basc i es català. [7] Miracle, Josep, Pompeu Fabra, Barcelona, Delos-Aymà, 1968, pp. 539-540 [8] Boletín de la Real Academia Española de Septiembre-Diciembre de 1959, acta de la sesión plenaria, tomo XXXIX, cuaderno CLVIII, p. 494

Tu conoses alguien que escriba como io en castellano? ido deca de haser el ridículo escribiendo el catalán como lo hases, ropido asul.

¿Tant els costa veure que es Balears sentim com una invaçiò sa ensenyança d'es Català,que arracona i far desapareixe sa llengo que aqui xerram,que te ses sevas caracteristicas moltas diferencias d'es Català que mos volen imposar? ¿Perque volen fer desapareixer es Mallorquìi sa seva cultura promocionant es Català i sa seva cultura? ¿Castellers?...¿Calcots?..I que mes ¿botifarras? Ja hen tenim moltas de Botifarras pasturant per Mallorca,quasi totas vengudas de Barcelona i aplegadas amb cuatre renegats de sa seva llengo, sa seva cultura i se.s sevas arrels...Quina vergonya Volen destruir Mallorca i sa cultura propia! Mallorca is not Catalunya! FREEDOM FOR BALEARIC ISLANDS..Catalunya ens roba sa nostra cultura no more pancatalanisme!

Idò convendria que tothom sapigués qui és en Guillem Frontera. Ens anirià molt més bé a tots.... Interessant article...Què té aquesta terra nostra que congria...

Na catalina catalana .... http://www.youtube.com/watch?v=5ZWU_BrIyEI

SA GESTA D'EN CABRIT I EN BASSA Un des fets més destacables, i amb uns caràcters de heroïcitat més remarcables de sa nostra història ès es que protagonisaren dos soldats des Castell d'Alaró defensant-lo de ses tropes del Rei d'Aragó Pere II, i que manava es seu fill es príncep Alfons, més tard Rei conegut com el Liberal. Però antes de res hem d'anar an ets orígens que varen provocar sa guerra entre es dos regnes. A sa mort del Rei En Jaume es Conquistador, sa Corona d'Aragó va quedar divida entres es seus dos fills, Pere, a qui deixà es Regnes d'Aragó i de València, i es comtat de Barcelona, i en Jaume, a qui deixà es regne de Mallorques, es comtats del Rosselló i la Cerdanya i es senyoriu de Montepeller, a més d'altres enclaus més petits an es sud de França. En conèixer sa voluntat de son pare, en Pere ja va manifestar sa seva voluntat de no respectar-ho, encara que per por a possibles represàlies ho acceptava. Una veguda mort en Jaume I, se va confirmar es seu testament i fou proclamat Rei de Mallorques en Jaume II, qui imaginant-se que es seu germà no comportaria sa divisió des regne firmà una aliança defensiva amb so seu cunyat es Comte de Foix, lo que va provocar ses ires den Pere II, qui llavor de derrotar an es francès, obligà an es seu germà a un pacte d'infeudació, que l'obligava a retrer-li homenatge un pic en s'any i sa prohibició de què sa moneda mallorquina circulàs pes comtats del Rosselló i de la Cerdanya. Però un fet canvià sa situació: s'invasió de Sicília per part de Pere II i sa crueldat mostrada per ses seves tropes feren que el Papa l'excomunicàs i dispensàs des jurament an es seus vasalls. Aferrant-se a sa bul·la papal, i alliberat de s'infeudació amb so seu germà, el Rei en Jaume es va declarar neutral a una nova guerra entre França i Aragó, lo que motivà s'invasió de Mallorca per un exèrcit comandat pes seu fill n'Alfons, ocupant s'illa amb facilitat, llevat des tres castells roquers d´Alaró, Pollensa i Santueri. Es castell d'Alaró tenia de castellà an en Ramon Palandiano, i tenim notícia de sa gesta que varen portagonisar dos soldats d'aquell castell, en Guiem Capello, conegut com a Cabrit, i en Guiem Bassa, principalment a través de s'obra de s'historiador castellà Zurita i de s'obra d'en Dameto. Una vegada conquerida s'illa i rendits es principals castells, quedava aquesta fortalesa, una impressionant mola de pedra que ja hi era es temps des romans i des de sa que se dominava tot es Raiguer. Per això es príncep Alfons, que havia vengut amb ses tropes, va anar a dirigir es setge. Segons se relatava en ets antics breviaris de sa diòcesi de Mallorca, i així mos ho descriu en Dameto, es príncep conminà an es defensors a rendir-se, demanant-li es dos Guiems qui era ell, a lo que els hi va contestar que era n'Alfons, fill del Rei d'Aragó i de Mallorca. Des castell li contestaren que s'amfós ès un peix bo per fer amb salsa, i que ells no tenien més rei que en Jaume II, a qui varen jurar fidelitat. N'Alfons, furiós per aquella contesta, els hi demanà qui eren, i els hi va jurar que els torraria com un cabrit, lo que finalment va complir enmig de sa plaça d'Alaró. Sa notícia se va estendre per tot Europa, i novament sa crueldat de ses tropes aragoneses, va fer que el Papa el tornàs a excomunicar i va autorisar que se rendís culte com a màrtirs an en Cabrit i en Bassa en haver mort per no rompre es jurament de fidelitat an es seu Rei, que ho era per voluntat de Déu. Poc després, el ja Rei Jaume II d'Aragó, conegut com El Just, tornà es regne an es seu conco obligat per sa pressió del Papa. Ses relíquies des màrtirs se conserven a sa capella de Sant Simó i Judes a la Seu de Mallorca, i varen rebre culte públic fins que el Bisbe Santander el va prohibir durant es S. XVII, just poc temps llavor de ser proclamats patrons menors de sa Ciutat i Regne de Mallorca. Es conserva a Cort un interessant quadro que representa es martiri patit pes dos soldats, obra d'en Miquel Bestard. "La història de nostra raça tingué aquí dalt gonfanoners de lleialtat: Cabrit i Bassa, en heroisme i fe els primers, ara en glòria que mai passa postren ses palmes i llorers." Sempre Mallorquins, Sempre Balears !! Catalans a tocar es collons a Catalunya !! Foment Cultural Illes Balears

Antiperiodismo ultranazionalista en estado puro.

Krugman vaticinaba un corralito en España en junio de 2012. Desconozco si Frontera vaticinaba algo , entre otras cosas porque no se quien es. No entiendo lo de que las clases dominantes no sabian mallorquin., no lo sabrian escribir, porque hablar le puedo asegurar que lo hacian con bastante mas correccion que las clases dominantes y dominadas ( no se si incluirle a usted en el primer o segundo grupo) de hoy en dia. Buen articulo como siempre, es un placer leerle todos los sabados.

Bon dia, parlau molt dels punts i comes, i del contingut del missatge? qué no us agrada? El nom de qualque personatge dels que escriuen és del consogre de l´amic pobler que és referencia?