La mare superiora (Estat) ha reconegut l'espoli vulvo-anal i farà posar "sillín" a ses bicicletes (PPCC) perquè es colcar-hi sigui més... plaent?

A Suïssa, a una petita zona e parla el romanche. Amb un amic austríac hi vàrem anar fa uns dies. A un poblet de 500 habitants, entràrem i demanàrem una cervesa. Ningú ens entenia si parlàvem en francés, anglés, alemany, castellà, ni català. Ens vàrem tinguer que espavilar i ens van servir la cervesa i cobrar-la a preu d'or. I encara gràcies. Ningú es va emprenyar, ni naltros. Els qui parlaven romanche, gent gran i no tan gran, ens saludaren afectuosament en anant-se'n per partir cap Lucerna.

Sóc advocat i quan he presentat als Jutjats d'Eivissa un escrit en català, mai ningú m'ha dit res. Una vegada vaig adjuntar a l'expedient -matèria civil- una traducció castellana del text de l'instància escrita en català, i el Jutge em va fer constar a la resolució que "no calía que ho hagués fet, ja que ell entenia perfectament el català". Els problemes ens els creem nosaltres.

És cert que, proporcionalment amb la població, el català es parla menys. Però també haig de dir una cosa: ara s'escriu per bastants persones. Fa cent anys hi havia un 80 per cent d'analfabetisme, i avui no. Un percentatge -no sé quin- de cataloparlans l'escrivim més o menys correctament. L'allau immigratori, de l'Estat espanyol i de més de 100 països d'arreu del món, és la causa de que l'idioma propi de les Illes, o de Catalunya, Andorra, o València estigui en fase de crisi, com passa al la economia. Jo sóc nat acabada la guerra civil, a Igualada (Barcelona), i visc des de fa més de 30 anys a Eivissa. A aquesta illa pitiusa més del 90 per cent paràva eivissenc, o sia català amb les característiques illenques. Percentatge d'analfabetisme? Era molt alt, en les persones majors. Signar amb el dit índex era normal en cobrar la pensió del camp. Jo treballava a una Caixa i ho vaig comprovar. Avui, l'eivissenc, o el català d'Eivissa, està en retrocés precisament per l'augment de la població sense mida, les unions mixtes -eivisenc o eivissenca amb peninsular o estranger- que fan que predomini el castellà. Àdhuc a Formentera es deia fa temps que parlar formenterer -català- era parlar "pagés". La llengua de l'Imperi sempre acaba imposant-se on hi ha una conversa en la qual hi participen eivissencs i almenys una persona de parla castellana. Sembla que sigui de maleducat no parlar tot el grup en castellà. I és que és difícil mirar a la cara a una persona de parla castellana, o alemanya, o anglesa, parlant-li en català, malgrat sapiguem que ens entén. És com si es tractés d'una reacció subliminal, una herència cromosòmica. Com si la subjecció històrica a la "lengua oficial" ens hagués marcat vitalíciament, malgrat que quan pensem i somniem ho fem en català. Complexes, amics des Diari, complexes. Aquest mes de juny m'he examinat del nivell D de Català, i, crec, que amb èxit. Tinc 68 anys, no sóc cap nen, i estic molt content i em fa feliç saber parlar -ja en sabia- i escriure correctament una de les llengues més riques, en lèxic, expressions i història, de tota la terra.

Voler caure bé a qualsevol preu et pot fer quedar com un animaló submís, sense credibilitat i sense dignitat. Fa anys vaig entendre que el català, sense militància, sense voluntat per part dels parlants, acabaria desapareixent, perquè la pressió que l'empeny a ser una llengua cada vegada més minoritària és molt forta i hi ha moltíssima gent, i molt poderosa, interessada. Tot d'una em semblava un poc violent parlar en català amb castellanoparlants, perquè no ho havia vist fer de petit i perquè els meus amics sempre es canviaven d'idioma, no fos que el castellanoparlant se sentís malament. Però tot va ser posar-s'hi, encara que els que ja esteien acostumats a tenir converses amb jo en castellà s'estranyessin una mica. La veritat és que cap amic o conegut no en va fer cap drama, de fet em sembla que em veuen com una persona amb més dignitat que la majoria de gent, que sol canviar d'idioma, com si no en tinguessin cap d'idioma propi, sinó que parlen el de l'interlocutor. També he de dir que de cada vegada hi ha més gent que manté la llengua, amb més o manco normalitat ( tot és acostumar-s'hi). Si aguantau la llengua veureu com, encara que qualcuns sempre ho vegin com una manca de respecte, hi ha companys i amics que ho començaran a fer també. No sé si és que ja ho volien fer, però els hi feia cosa, per mimetisme, sense adonar-se'n, o vés a saber per què, però ja veureu com passa. També ho he vist amb gent d'una edat, que va aprendre que havia de parlar en castellà per obligació, he vist que van treient l'orgull i cada vegada aguanten més la llengua. La llengua és viva, i ho seguirà essent mentre noltros l'emprem

Jaume: respecte a lo que comentes d'en Llompart demanant "dos cafés con letche" an es bar des vaixell. Idò jo, no fa ni tres mesos, vaig fer el contari. A les set des de matí, una mica abans d'atracar, mig adormit, sense ni donar-m'en compte de sa barbaridatota que feia, va i deman an es cambrer que servia a sa barra: - Bon dia. Un café amb llet. Es cambrer, una mica xulet, torçà un poc es cap i em posà una cara de no haver entès res. Esperava que jo repetís. I així ho vaig fer: - Un café amb llet, sisplau. Ara es va dignar a parlar. Clarament desafiant em diu. - Es que no le entiendo. Ho havia entès perfectament. Jo no tenia forces per brega i li deman: - Un café con letche. El fa i el me'l deixa damunt sa barra. - Quant li dec? S'al·lot torna a quedar paralitzat. I tot d'una, un altre cambrer que s'havia quedat amb tota s'història diu: - Un euro amb quaranta. Pag i no em vaig porer contenir: quan me va tornar es canvi li dic an es xulet: - Perdone. ¿Que hace poco que trabaja aquí? Porque me ha extrañado mucho que no entendiera "cafè amb llet", que es una de las maneras habituales de pedir un café con leche en este bar. No es va dignar i a tornar-me contesta. Amb sa cafeina en sang i amb s'adrenalina segragada ja tenia més forces. Vaig anar a sa recepció a demanar un full de reclamacions. Vaig informar a Acciona que es seu personal m'havia posat en una situació innecessàriament violenta, i que això tendria f'àcil arreglo: igual que entenen "cafè au lait", "coffee with milk", etc. poc costaria que entenguessin "cafè amb llet". I que es problema no era que no m'entenguessin, sinó que no em volien entendre. Fa pocs dies vaig rebre sa carta de resposta d'Acciona-Trasmediterránea, amb seu a Alcobendas (Madrid), signada per la senyora Ana Àlvarez del Paso, responsable des departament d'atenció al client, on després d'agrair-me "la confianza depositada en Acciona Trasmediterránea al desearutilizar nuestros servicios para sus deplazamientos", va i em diu: "Con relación a los hechos que nos manifiesta, nos es grato informarle que en conforme a lo establecido en el Convenio Internacional para la Seguridad de la Vida Humana en la Mar, SOLAS, en vigor desde el 25/5/1980 y revisado en el Protocolo de 1988 concretamente en su regal 14 apartado 3 dice: 'Con el objetivo de garantizar que la tripulación desempeñe eficazmente sus funciones en relación con la seguridad, en todos los buques se establecerá un idioma de trabajo y se dejará constancia de ello en el diario de navegación del buque...' El idioma estipulado por la Compañía es el Castellano. Igualmente, y en cumplimiento de todas las legislaciones nacionales e internacionales, Acciona Trasmediterránea se rige por su Manual de Sistema de Gestión de la Seguridad y Protección del Medio Ambiente, aprobado por la Dirección General de la Marina Mercante que establece que el idioma de trabajo empleado por el personal de la Compañía es el Castellano". I dic jo: "Castellano" s'escriu en majuscules, en castellà? Evidentment, si en Llompart se volia estalviar bregues i adrenalina, havia de demanar un "café con letche". Jo, de totes maneres, pens seguir demanant es cafés amb llet diguent café amb llet. Ni que ho hagi de repetir un parell de pics i finàlment acabar diguent "café con letche" perquè un cambrer (que se deu pensar estar en tot es seu dret) me dicti com he de demanar ses coses.

Ja esta be de baixarnos els pantalons.Es un abus per part de los espanyolitos amb al castella.Ens critiquen de catalanistes,balearics etc pero quan demanam la independencia diuen no,no, no amb un horror a la cara que es veu d´una horq en fora.El problema es que ells no en tenen cap de problema i nosaltres en ni cream molts: la llengua catalana,la nostra cultura,la< independencia etc coses que ells no sabran mai assumir.Pensau que son colonials des dels REIS CATOLICOS,

Desdejune cada matí amb el Diari de Balears, però crec que no respecteu prou els vostres lectors. Teniu 7 articles d'opinió cada dia sumant la darrera pàgina (a banda deixem l'editorial) i porteu les últimes tres setmanes dedicant-hi un mínim de 3 diaris al manifest. La conclusió és clara: li doneu més importància vosaltres al manifest que el mateix Pedro J. El català només serveix per a parlar d'ell mateix?? Els columnistes del Balears no tenen més temes de conversa, més opinions, més temes que compartir amb els seus lectors?? A més a més, després de la publicació del manifest fa ja més de tres setmanes, segueix sent notícia a hores d'ara?? A mi m'interesaria saber el vostre punt de vista sobre tots i cadascun dels casos de corrupció a les Illes, sobre la detenció de la Paca i la situació actual de Son Banya, sobre les empreses d'en Grande, sobre com afecta i afectarà la crisi econòmica a Balears, sobre la situació dels immigrants ara que venen mal donades, una anàlisi profunda sobre les vagues que han assolat les Illes (justícia, sanitat, ferroviaris)... No sé, alguna cosa més que 3 articles diaris amb el mateix punt de vista durant tres setmanes sobre el manifest. De fet, com teniu vosaltres la barra de queixar-vos quan aquest mateix diari és un copia, tradueix i aferra de l'altre del vostre grup, escrit en castellà, i afegint-li els tres articles esmentats sobre el manifest?? Intenteu primer fer un diari de qualitat i independent per als vostres lectors, per favor, que és més urgent que fer crítica buida sobre la llengua. El millor per defensar la llengua és utilitzar-la bé i en qualsevol situació...

Que cadascun parli el que li surti dels collons. A jo no m´agradaria que m´obligassin a parlar castellà, com tampoc m´agradaria que m´obligassin a fer-ho en anglés ni en xines ni res. Quina mania en obligar i imposar, tant un com altres. Ho diu un que parla el que pot ( 5 idiomes) i llegeix aquest diari, el mundo o el washington post. El problema és la manca de cultura en conjunt de la població i la manca de voluntat i/o capacitat del personal

La responsabilitat primera de la precària situació del català està clar que són les institucions, que podent fer més (a part d´estar obligades per llei a fer-ho!) no fan... però és clar, votant majoritàriament, com feim, PP (guerra oberta contra la llengua pròpia) i PSOE (guerrilla de trinxeres), poc podem avançar. La responsabilitat dels catalanoparlants, majoritàriament desideologitzats pel que fa a la llengua pròpia, és bàsicament aguantar, resistir tsunami rere tsunami (n´hi haurà més), i no abandonar el llegat generacional, que no és poc. Amb aquest panorama, els conscienciats, una minoria, sembla clar que com a mínim hauríem de ser una mica més conseqüents del que tot sovint som: canviar de xip no costa tant: mantenir la dignitat lingüística comporta infinitament més sorpreses agradables que desagradables: avui he anat de rebaixes per Palma, l´abassegadora majoria de dependents -tes han estat castellanoparlants, jo els he xerrat a tots -tes en mallorquí, número de conflictes: zero.