cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
19°

La nina que odiava mirar-se al mirall

Demà, 28 de juny, té lloc la Diada internacional de l'orgull LGTB. L'edició d'enguany centra els esforços a fer visibles les persones transsexuals, com ara Charo, una jove de 24 anys a l'espera d'operar-se, però amb el món a les seves mans

Rosario no té cap altre nom que Rosario. Bé, la seva família i els amics li diuen Charo, una versió breu i afectuosa del nom que adoptà passada l'adolescència. Perfecta meitat de sevillana i mallorquina, Charo nasqué al sud, on visqué fins a edat de 12 anys. Fou llavors que la seva família arribà a l'Illa, on ha passat 12 anys més. I aquí la tenim: 24 anys de vida i una lluita per l'alliberament sexual que li ha deixat una maduresa de cinquanta.

Cal pensar que Charo no sem pre ha estat Charo. Nasqué nin, "però ja de petita em volia vestir com les nines. La veritat és que, des que tenc ús de raó, sé que realment som una dona", afirma. Els altres, però, no ho sabien i, com més petit és un infant, més cruel pot arribar a ser la situació. És llei de vida. "A l'escola sempre es ficaven amb mi. Em pegaven, de manera que jo els contestava... Sempre em barallava", declara.

Fins que no arribà a l'adolescència, foren els pitjors anys de la seva vida, aquells en els quals Marcel Proust, escriptor francès i autor d'El temps Perdut, assegurava que l'ésser humà més aprenia. Aquesta lliçó s'adapta a la vida de Charo. Si la felicitat du a la trivialitat, la tristor du al coneixement. "Tenc el cor fet un call", reconeix. Charo detestava dutxar-se. "Quan estàs nua, veus que alguna cosa falla a l'entrecuix. Què hi fa aquella aixeta, entre les cames?", es demana.

Hormones des dels 18 anys
No se sentia identificada amb el sexe amb el qual havia nascut: el masculí. "Fins i tot odiava mirar-me al mirall", de manera que el procés d'assimilar allò que era fou ràpid. "A 14 anys ja vaig dir a ma mare el que em passava. Vaig esclatar en plors i ella em contestà amb tendresa: No siguis beneita, que ja ho sabia".

És en aquest punt quan començà la transformació, tot i que Charo s'estima més dir-ne "lluita". Anà a cal metge i la doctora li assegurà que era massa petita per iniciar cap tractament. D'aquesta manera, l'enviaren a Ben Amics, l'associació de gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals de les Illes Balears. Allà tampoc no sabien com ajudar-la, per la qual cosa la confiaren a Metges del Món.

Anà a veure la psicòloga, la seva estimada Flor Aguilar. "En entrar, em declarà: 'No digues res. Per mi, ets una dona". També li comentà: "Ara t'he de fer unes preguntes, però no passis pena. Estic obligada a fer-les, perquè és el protocol que hem aprovat". Bé, havien de passar encara tres anys per poder iniciar el tractament però, almanco, no se sentia cap boja. "No és que diguis 'vull ser dona, vull ser dona...'. És que et corroeix, et mata, et causa una gran tristor quant t'aixeques al matí...".

Començar amb el procediment hormonal fou, per tant, la segona fase d'una lluita que ja havia encetat. Les píndoles que ingeria li anul·laven les hormones masculines, que emanaven, naturalment, dels testicles. També li deixà de créixer la barba. "De fet, el medicament és tan fort que ja no em tornaran a sortir pèls ni de conya!", reconeix. I se li començà a crear, tímidament, una certa forma als pits. "A veure, no ho faig per capritx", adverteix Charo. "Les hormones et poden provocar una embòlia cerebral, fallides de l'organisme, uns dolors interns que t'hi cagues...". Però ha de ser així.

Aquest tractament serà per tota la vida. "Home, quan sigui una velleta, per ventura ho deixaré!", comenta, enmig de rialles. Però la seva meta -per a Charo només hi ha metes a assolir- és ara l'operació de reassignació de sexe. "Avui dia, et reconstrueixen la vagina de puta mare!", continua.

Primer es lleven els genitals masculins i després s'hi crea una vagina femenina. "M'han assegurat que hi perds sang com un porc, de manera que hi hauré d'anar preparada, però em fa unes ganes terribles". Charo sempre parla així, amb naturalitat de barriada, accent sevillà i sinceritat de collita pròpia. "Si no lluit, ningú no ho farà per mi", admet. S'operarà en un hospital de Màlaga, perquè a Son Dureta encara no estan prou avançats.

Per octubre, al quiròfan
És ver que fa molt de temps que espera per ser intervinguda, tot i que ara ja hi veu un final feliç. Haurà de passar un altre examen psicològic per octubre, però fa comptes que sigui el darrer i, llavors, al quiròfan. Ara, idò, especulam sobre la seva vida. Ah! Però, i la seva vida sexual? Fins ara no ha estat fàcil: "Les coses són com son. Jo, a l'entrecuix, hi tenc un penis. No és meu, no el consider meu, però encara el tenc i quan faig sexe amb un al·lot, hi és. Alguns em diuen que no me'l tapi, que ja els va bé, però no: m'hi sent incòmoda".

Aquestes paraules conviden a pensar en l'orgasme, en tots els orgasmes que no ha tingut. Fa cara de fàstic i respon: "No m'he escorregut mai i tampoc no podria". Qui pensi en un animat penis va errat i encara manco en un penis que ejaculi. No: aquestes qüestions no són com es mostren en les pel·lícules. "Hi ha molt de vici, però poca estima", reconeix.

Una altra cosa és que no gaudeixi quan té sexe. "Ho faig", afirma, però encara ho farà més quan tingui la seva pròpia vagina. "Després de l'operació, me'n quedaran connectats els nervis i pens que sentiré un gran plaer". La lluita, en tot cas, continuarà al carrer per modificar els comportaments de la societat.

Pensem en una escena comuna: el lector mira la foto i exclama: "Sí que està aconseguida!". "Ja s'hi nota, que era un home!", diu un altre. Certament, de vegades la gent no veu el patiment d'altri. "Quan ens dutxam, ploram. Quan ens aixecam, ens envaeix la tristor". Com pot ser, doncs, que no vegem el sofriment dels altres?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris