algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

Punt final a la primera volta més irregular

El Mallorca, amb fins a tres tècnics a la banqueta, ja ha mostrat prop de dinou cares diferents a la Lliga


Escepticisme, indignació, optimisme, pessimisme... Molt poques vegades s'havien entremesclat tantes sensacions diferents al voltant del Mallorca en només una primera volta de la Lliga, però enguany l'afició vermellenca ha batut rècords.

Fins a tres tècnics han agafat ja la batuta, però ni Jaime Pacheco, ni Tomeu Llompart -just el dirigí un partit-, ni Luis Aragonés han aconseguit donar al Mallorca el caràcter que el definiria a Europa i a la Lliga durant aquesta temporada 2003/04.

No es pot dir que la temporada començàs d'allò més bé. Pacheco rebutjà renovar amb el Boavista per dirigir un projecte encara per definir a Mallorca i el lusità ho pagà car. Amb una pretemporada en la qual no pogué comptar amb la majoria de nous fitxatges, i una Supercopa després de la qual veié com perdia un dels pilars del seu equip, Ibagaza - Novo ja havia fitxat per l'Atlètic-, el vaixell vermellenc començà a navegar per la Lliga més en un mar de dubtes que no pas en un d'il·lusions.

Se n'havia anat «el Caño», però s'havia conservat Etoo i s'havien fitxat les promeses del futbol brasiler, amb Nené; holandès Bruggink; i uruguaià, Ligüera, per la qual cosa damunt del paper no hi havia per què témer res. No obstant això, l'escepticisme envers les possibilitats d'un equip encara per conjuntar es respiraven a la graderia, i amb el pas de les jornades del temor a tornar als temps pitjors de Krauss i Kresic es passà a la indignació de veure com l'equip oferia la pitjor de les imatges possibles jornada rere jornada.

Pacheco debutà a la Lliga a Son Moix amb un triomf contra el Saragossa (2-0), però ni tan sols aquest fet contribuí a tranquil·litzar un ambient que esperava la mínima per treure els mocadors. L'equip no tenia estabilitat en defensa, ni tampoc verticalitat, i jugadors com Nené, teòricament un dels grans fixatges, veien el partit des de la banqueta.

A més, el Mallorca, un equip sempre enfortit per la unió del seu vestidor, pareixia més un pati de col·legi amb diversos grups nascuts de la picabaralla entre Nadal i Olaizola pel menyspreu del primer en no convidar-lo a recollir amb ell el trofeu de la Copa del Rei. El mal ambient del vestidor es transmetia al camp i, en conseqüència als resultats, i Pacheco, lluny de posar-hi remei, preferí mantenir-se al marge i apostà per intentar esperonar els jugadors amb crítiques.

La seva estratègia distà molt de funcionar i res no feia pressagiar que l'equip trobaria el bon camí. Amb el seu cap ja penjant d'un fil, i amb just tres punts de dotze en el seu haver, el Mallorca s'ensorrà definitivament al Carlos Belmonte i el nou Consell d'Administració decidí obrir la porta al tècnic fitxat per Carlos Rincón.

Enquadrats en la setzena posició, les llàgrimes de Pacheco es traduïen en gotes d'esperança davant dels rumors sobre el possible retorn de Luis Aragonés, «el Savi d'Hortaleza», a la banqueta d'un club al qual feia just tres temporades havia classificat per la Lliga de Campions.

Els aficionats començaren a viure llavors dins del conte de la lletera i ja veien l'equip, el mateix que fins el moment no havia demostrat res, campió d'UEFA. Aragonés tardà en arribar i Tomeu Llompart, el mateix que feia dues temporades salvà el Mallorca del descens en les dues darreres jornades, tornà a conduir l'equip amb mestria i aconseguí un meritori empat (1-1) contra l'Osasuna amb gol de Nadal. Llavors arribà «el Savi», qui sense quasi temps per ambientar-se hagué de salvar els papers a Europa i just després visitar el Calderón, on vegé com l'empat se li escapava en el descompte per un gran gol de Jorge en un magistral xut de falta.

La derrota era un fet, però també la bona imatge que havia mostrat l'equip al feu blanc-i-vermell. S'havia fet la impressió d'equip, s'havia creat perill i, en definitiva, s'havia perdut la por d'atacar i l'apatia per sortir a jugar. Es tornà a perdre davant del Barça (1-3), però es guanyà a Riazor (0-2) en un gran partit que feia pressagiar que l'equip havia iniciat l'escalada cap a la zona noble.

El València frenà l'ascensió, però Múrcia (4-1), Reial Societat (0-1), Betis (2-1), Vila-real (0-2) i Valladolid (1-0) patiren en els seus óssos la ràbia d'un gegant adormit que s'agermanà amb la sort per sumar quinze punts de quinze i col·locar-se setens a la Lliga, la seva millor posició.

La fortuna, emperò, té un límit i la lesió de Campano -havia encadenat tres partits marcant en UEFA i Lliga-, i el malestar d'Etoo al club donaren pas a una ratxa de quatre derrotes consecutives que relegaren l'equip a la tretzena posició. Es perdé contra el Madrid però es meresqué guanyar, però es perdé a Montjuïc en un partit per oblidar en uns duels que, juntament amb la derrota davant del Celta, tanquen una primera volta en la qual encara es desconeix de quin peu camina un Mallorca irregular.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris