cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

La selecció vesteix Freire d'or a Lisboa

L'equip espanyol féu una exhibició i veié com el càntabre reeditava el seu triomf de l'any 99

L'espanyol Óscar Freire recuperà el títol mundial de fons "en va ser primer el 99", i rematà a l'esprint una autèntica exhibició de l'equip espanyol durant els 251 quilòmetres de la prova en un circuit de 12. Freire, que ha estat pràcticament tota la temporada en el dic sec a causa d'uns problemes lumbars, va fer valer la seva impressionant força per imposar-se en l'esprint final a l'italià Paolo Bettini i a l'eslovè Andrej Hauptman, els quals el flanquejaren en el podi d'honor. L'espanyol invertí en els 251 quilòmetres sis hores, set minuts i 20 segons, fet que suposa una mitjana de 41'5 quilòmetres per hora. Amb el mateix temps arribaren Bettini, Hauptman i un primer grup amb tots els favorits. La victòria d'Óscar Freire és la recompensa per a una magnífica feina de l'equip espanyol del començament fins al final.

Els dotze ciclistes espanyols feren a la perfecció la feina encomanada, la qual va ser rematada de manera brillant per un Óscar Freire que remuntà de manera espectacular pel costat dret. Des del començament de la cursa, el comportament dels espanyols feia la sensació que estaven convençuts que l'objectiu, l'or, podia ser seu. El començament de la prova va ser més lent d'allò que s'esperava, però uns moments més tard s'escaparen el kazak Karait Baigudinov i el moldau Alexandru Sabalin, dos desconeguts que acapararen el protagonisme al llarg de les primeres voltes. En el grup principal, allò més destacable era el control que imposava l'equip espanyol, primer amb Iñigo Cuesta, després amb Eladio Jiménez i més tard amb Rafael Díaz Justo, els quals respongueren a la perfecció als pocs atacs, principalment per part de russos i d'italians, que es produïen en el gran grup.

L'aventura de Baigudinov arribà a la seva fi en la sisena volta, moment en què començà una altra cursa: les seleccions fortes començaren a intensificar el ritme, especialment els italians i els espanyols. Eladio Jiménez aconseguí fugir i poc després s'hi ajuntà el francès Sylvain Chavanel. L'escapada obligà a fer feina als italians, però Espanya continuà duent el pes de la cursa i tot seguit una nova estirada, per part de Díaz Justo, posà una altra vegada el grup en filera. Durant algunes voltes es mantingué aquesta situació i fins i tot el bloc de la selecció espanyola va anar en augment i, en alguns moments, hi hagué fins a cinc ciclistes al capdavant. Allò més destacable d'aquestes voltes va ser l'abandó de David Millar, medalla de plata a la contra rellotge per darrere de Jan Ullrich, i un pegat per al nord-americà Levy Leipheimer.

A deu voltes per al final (120 quilòmetres), el danès Frank Hoj trencà el bloqueig espanyol i arribà a tenir fins a tres minuts de diferència, ja que el gran grup no reaccionà fins que els francesos no començaren a tibar la cursa amb Frederic Bessy, estirada a la qual respongueren els espanyols Cuesta i Sevilla. Els italians i els alemanys continuaven esforçant-se per no perdre posicions aplicant la llei del mínim esforç. Els italians provaren d'estirar el grup i ho aconseguiren durant una partida de quilòmetres, però els espanyolss'encarregaren de tornar a marcar el ritme. Simoni i Ullrich ho intentaren, però la màquina espanyola tornà a controlar la situació i dugué Freire fins a la meta.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris