La Història de la Humanitat, en massa aspectes, és la Història de la Infelicitat. De la Infelicitat Humana, paradoxalment. Possiblement és perquè la felicitat no és un element consubstancial a la naturalesa humana. A mi em sembla molt forassenyat que sigui així. Em costa molt d’acceptar-ho per cert. No puc admetre que la Humanitat sigui una realitat forassenyada. No puc ni vull. Seria massa bèstia si fos així. El que és consubstancial a la naturalesa humana és la llibertat. Gràcies a la nostra genètica autosuficient i lliure, tenim la capacitat de poder fer i ser allò que volem fer i ser. I d’infeliços no volem ser-ho de cap manera. Què passa, idò? Per què som o esdevenim com som? Per què som diferents del que veritablement volem ser? És, també paradoxalment, a causa de tenir una genètica autosuficient i lliure? No som feliços perquè no fem tot el que cal per ser-ho? Podria ser que a la resposta d’aquesta pregunta trobéssim el desllorigador. Què diu la Literatura en aquest sentit? Jo sempre acudeixo a la lectura dels llibres en casos semblants: els llibres registren l’essència de tota la saviesa humana, la sinopsi de la nostra existència.

Hi ha lectures que ens fan més feliços que d’altres. Com les de Montaigne, Shakespeare, Miguel de Cervantes, Thomas More i Erasme de Rotterdam, per exemple. Passa el mateix amb els somnis. Hi ha somnis que ens fan por i d’altres que ens fan riure. Amb els llibres passa igual. Encara que, en aquest cas, hi trobem més felicitat que pena. I és que els llibres, a diferència dels somnis, no es fan sols: l’home els crea. En canvi, els somnis són espontanis i automàtics: impensats. No pensem com hem de fer un somni, però sí com hem de fer un llibre. Això vol dir que el pensament pot fer-nos feliços, però els somnis ens hi poden fer o no. Més aviat, els somnis ens produeixen infelicitat. Sobretot, si són malsons, desplaents i opressius, com ho són moltes vegades. Aleshores, la infelicitat és el resultat d’un somni? No està mal pensat. No està mal pensat si pensem que pensar és pensar bé. El nostre gran pensador de Sineu, don Miquel Ramis Alonso, ho deixà escrit: pensar és pensar bé. Si Ramis Alonso tenia raó, la felicitat és pensar bé, i la infelicitat és pensar malament. M’agrada. M’agrada pensar que és així.

Reconec que un bon percentatge de les meves reflexions filosòfiques són la conseqüència de la meva vida familiar infantil. Familiar, infantil i femenina. Perquè foren majoritàriament les dones de la meva família -ma mare i la padrina- les que més divagaren i actuaren en tot moment a prop meu. Ho dic ara perquè em torna venir a la memòria l’imperatiu que em dirigia ma mare quan jo plorava o m’entristia per qualsevol circumstància que me molestava o que m’era adversa. «No hi pensis!», m’aconsellava la mare. No hi pensis. Jo tenia en compte aquella exhortació materna, però m’era impossible aplicar-me-la i ignorar el motiu del meu disgust infantil. És molt fàcil de dir «no hi pensis», però és mal de dur a la pràctica.

Amb els anys he vist que paga molt la pena fer cas d’aquesta advertència familiar. Encara que penso que la mare m’ho hauria d’haver prohibit en comptes d’advertir-me. M’hauria d’haver dit: «Pensa bé!» i no tan sols «No hi pensis!». La felicitat quotidiana es troba en el pensar bé, en els bons pensaments, com ja he dit que va escriure el nostre filòsof de Sineu: «Pensar bé! Quina cosa més fàcil! I res hi ha més difícil! Saber ajustar la nostra ment a la realitat que ens envolta és saber pensar bé». Aquest seria l’objectiu de la nostra activitat intel·lectual més intrínseca i fonamental per gaudir d’una vida plena, sense infelicitats que l’emboiressin. Quan la mare em deia que no hi pensés, m’estava dient que i no pensés malament, equivocadament. Si m’hagués dit pensa bé, m’hauria d’haver dit en què consistia el pensar bé, en la conversió del pensament en un exercici de vida pràctica feliç. Ramis Alonso subratlla aquest aspecte de la conversió espiritual en fets destres vitals. Parla de la nostra visió subjectiva del món. Cal transformar l’ombra imaginària de la realitat per una imatge neta. «Qui sap netejar de boires subjectives l’espai que hi ha de la realitat a la nostra ment, pensa bé. Qui trobi el mitjà per dur a terme aquesta neteja completa, troba la clau de la saviesa». És a dir, esborra del seu esperit i de la seva ment qualsevol ombra d’infelicitat.

Crec que la més eficaç i efectiva manera de pensar és llegint. Què busca el bon lector, el bon filòsof, el bon observador, tot plegat, el bon científic? Busca la veritat. I la veritable veritat només la trobem en els llibres, perquè és en els llibres on la dipositen els seus autors. Trobar la veritat és trobar el secret que tothom cerca, és el tresor del que ens parla el Nou Testament. El Nou Testament: un llibre, el llibre definitiu de la saviesa empírica de l’home. Sé que ho sabeu: els meus lectors, siguin els que siguin i qui siguin, ho saben ja tot de mi, així que resulta debades tornar-ho a dir. Però no em sento alleugerit i feliç si ho torno a dir i a escriure. És per això que sovint anem repetint que tot el que escrivim i sempre ho escrivim per a nosaltres mateixos. Són tants els autors i els llibres que m’han fet feliç! Són tants! Són tants que dir que el Nou Testament és el que m’ha proporcionat més benestar emocional i espiritual s’ha convertit en un tòpic. Igual que si dic que literàriament m’han cobert de plaer poètic i de plenitud humana els clàssics i els contemporanis que d’una manera o d’una altra me’ls he trobat pel camí.

Ho he de repetir? Ho he de tornar a dir? Sí, perquè quan els evoco anul·len totes les petites taques d’infelicitat de la meva llarga vida. Des d’un inici, Robert Lluís Stevenson, Lewis Carroll, Mark Twain, Jules Verne, J. W. Goethe, Franz Kafka, Oscar Wilde, Pere Calders, Stefan Sweig, Jules Renard, Antoinne de Saint Exupèry, Julian Ayesta, Virginia Woolf, Charlotte Brontë, Jorge Luis Borges, Juan Rulfo, Augusto Monterroso, Cristóbal Serra, Karl Kraus, Georg Ch. Lichtenberg, Stanislaw Jerzy Lec i Stanislaw Lem, Slawomir Mrozeck, Frances Pujols, Blai Bonet...! No pararia mai de citar autors i autors fins a quedar-me afònic i amb un cap com un tambor. Aquests autors i tots els altres són els responsables de la meva felicitat més íntima. Està del tot justificat que els nomeni una vegada i una altra fins que allargui els potons i deixi de tenir forces per seguir llegint, somiant i experimentant els més grans plaers de la vida mortal. Hi ha guerres i confrontacions bèl·liques de tota mena, hi ha violacions i actes violents cada dia i a cada hora, però també hi ha aquests homes i aquestes dones que es dediquen a contar-nos històries que omplen el món de somnis i de felicitat. Avui m’ha plogut tornar-los-ho a agrair. Disculpeu-me si no era això el que volíeu escoltar, sentir i llegir. Procuraré ser més moderat a la pròxima.

Per a molts de nosaltres, la infelicitat és no llegir.