Ha passat una setmana des de l’horrorós atemptat de Hamàs a la zona fronterera d’Israel. Horrorós, esgarrifós, espantós... puc continuar cercant més i més sinònims per qualificar el que és inqualificable, atemptats per sorpresa sobre la població civil israeliana, sobre joves, infants, famílies, persones majors, del proppassat dissabte 7 d’octubre.

Em sent obligada a aquest primer paràgraf perquè he llegit molts opinadors a la premsa que retreuen a persones d’esquerres que no ho condemnin, que només es fixin en el poble palestí. Tota persona d’esquerres condemna els atemptats de Hamàs, malgrat que la gent de dretes més conservadora ho negui, ho amagui, ho desfressi i vulgui fer creure que les esquerres se situen contra els israelians. No és cert i ho saben.

Allò que clamen als carrers de Londres, París, Berlín, Barcelona, i Palma, és solidaritat amb el poble palestí que pateix una altra vegada el setge per part del potent exèrcit israelià, que espera amb angoixa l’entrada pel nord de Gaza dels tancs, que veu com s’han esbucat edificis, com s’han enterrat persones que hi vivien, sense cap avís previ per posar-se a resguard. Com intenten fugir de Gaza i reben bombes.

Ara que fa una setmana, la comunitat internacional, els poderosos EUA, i la Unió Europea reclamen aturar el conflicte, anuncien ajuts a la població palestina, exigeixen corredors humanitaris... En una paraula després de la solidaritat amb els israelians atacats, reclamen aturar el genocidi palestí.

He llegit articles d’israelians que reclamen l’aturada el conflicte, que recorden la corrupció de l’ultra Binyamín Netanyahu, el mateix que fa uns mesos va veure els carrers d’Israel plens de gent que li exigia tornar enrere els canvis a les lleis que impulsava per tenir el poder judicial sotmès, per impedir ser condemnat per corrupció.

He llegit columnes d’escriptors diversos, d’opinadors, que analitzen seriosament la situació actual i tenen present l’origen, fa setanta-cinc anys, tres anys després de la fi de la Segona guerra mundial la creació de l’estat d’Israel a terres de Palestina. En aquell 1948 es plantejava la convivència de dos Estats, independents.

Sabem que no serà fàcil, ni imminent l’aturada del conflicte, ho hauria de ser, com s’hauria d’haver acabat l’agressió russa a Ucraïna que continua provocant morts i horror. No ho oblidem, malgrat que ja no ocupi les capçaleres dels mitjans de comunicació.

Hem d’exigir a Nacions Unides que treballi fermament per a la pau, que aconsegueixi aturar les accions bèl·liques, que imposi un procés de pau a Ucraïna, a Palestina. Hem d’exigir als dirigents dels grans Estats mundials que retornin al camí de la pau, amb diàleg, amb respecte, en aquest marc, l’ONU, on es troben tots els representants dels països.

Finalment, entre nosaltres treballem també per al respecte i diàleg, única via per a la resolució de conflictes polítics.