En aquest sentit, jo puc dir que sempre estic envoltat de psiquiatres. No sembla aquesta la millor companyia. Però he de dir que els meus psiquiatres son tan bons amics meus que ni tan sols em fan aguaits ni advertiments. Només reflexionen en veu baixa i tenen cura pacíficament, i gentilment i cordialment de la meva salut integral. No m’obliguen a res. No em recepten res. No em prescriuen res. Només m’escolten atentament i, de tant en tant, amollen una paraula, una frase, un paràgraf. Em proporcionen una calma benigna absoluta, ataràxica. Oh, els llibres i les seves reconfortants teràpies! Fins i tot als mateixos psiquiatres els convindria consultar de tant en tant un llibre, una enciclopèdia o una biblioteca sencera. Sé que n’hi ha molts que ho fan, però n’hi hauria d’haver molts més.

Ja es nota que parlo de llibres en plural. Per pròpia experiència, i a causa de les limitacions humanes, un sol llibre no és suficient, encara que sospito que amb un de sol ben escollit bastaria. Però la nostra feblesa humana interior és enorme. Colossal. És més fonda que l’oceà. Per arribar allà baix ens calen, en gran mesura, moltes llegües de recorregut. Les distàncies són molt llargues per assolir tota la profunditat i amplària. A favor nostre, a pesar de tot, tenim el consol de la lectura. Mentre llegim, ens envaeix l’esperança i la benaurada il·lusió de trobar-nos algun dia amb nosaltres mateixos. Aquesta és la prodigiosa funció psiquiàtrica: atènyer-nos d’una vegada per sempre.

De fet, el veritable psiquiatre sóc jo vestit d’explorador. Més que explorar, m’exploro. La millor eina per dur a terme aquesta miraculosa batuda personal és el llibre. El llibre-psiquiatre. Cal refiar-nos d’ell. La confiança és essencial, de primera necessitat. Confiar en un llibre i confiar en els llibres és la millor cosa que podem fer en aquesta vida nostra, que camina en tot instant sobre arenes tremoloses i movedisses. El llibre-psiquiatre, i tot llibre ho és, ens mostra, més que no ens ensenya, a pensar i a viure en llibertat absoluta. Assolir la seva llibertat absoluta és la meta de tots els veritables lectors. Si a més ho fa acompanyat del joc i de la imaginació, de la diversió i de l’humor que els autèntics llibres contenen i transporten, el viatge esdevé el goig més gran conegut. Des de ‘La Ilíada’ fins a ‘Alícia en el País de les Meravelles’, passant per ‘Romeu i Julieta’, ‘Somni d’una nit d’estiu’, els ‘Assaigs’ de Montaigne, ‘Elogi de la Follia’, tot Voltaire, tot Kafka, tot Oscar Wilde, tot García Márquez, tot Pere Calders, tot Francesc Pujols i tot retot. Amb jocs i humor ens auto-explorem millor. Si fem de l’exploració personal un joc, pocs plaers més grans trobarem.

Per a què necessitem un psiquiatre? Per a què necessitem els llibres? Amics meus, per divertir-nos. Si tu vas al psiquiatre angoixat, o vas a la lectura massa tens, no aconseguiràs guarir-te. Molt menys aconseguiràs passar-t’ho bé. I jo crec que se’ns ha regalat la vida per gaudir-la. Cal, doncs, veure el psiquiatre com un company de joc, com un element de plaer. Si jo no puc riure amb el psiquiatre, és millor no visitar-lo. Amb els llibres passa el mateix. Encara que amb els llibres ho podem dissimular més bé. Per dir-ho d’una vegada: jo prefereixo els llibres als psiquiatres. Per això no he anat mai al psiquiatre i vaig setmanalment a la llibreria.

Perquè a la llibreria puc trobar el psiquiatre-llibre que m’obri els ulls a tot el conjunt de la vida que m’envolta. En un llibre-psiquiatre s’hi amaga el secret del sentit de la vida. Literalment és així. Però emocionalment possiblement és més que així. No cal comprendre les coses, és suficient sentir-les. És cert que si les comprenem, a més de sentir-les, la nostra seguretat personal es veu reforçada. Ara recordo un llibre que em va impactar fa temps en aquest sentit. No comprenc com no me’l vaig fer més amic i més íntim. Aquest, però, és un misteri al qual hi hauríem de prestar més atenció: el de la valoració vital de les nostres lectures. Hi haurà temps, espero, per dedicar-hi alguns dels meus propers comentaris escrits. Segueixo: el llibre del que parlo és, justament, un llibre escrit per un psiquiatre. Fa referència a dos monstres del pensament humà: un enfrontament intel·lectual entre Sigmund Freud i C.S. Lewis. C.S. Lewis, des que el vaig descobrir, m’ha acompanyat positivament en les meves reflexions espirituals. El llibre es titula ‘La qüestió de Déu’, i el seu autor és Armand M. Nicholi. Valgui’m Déu quanta saviesa hi ha en aquest petit llibre!

Com Groucho Marx, sempre he defensat el meu dret a contradir-me. No ho puc fer d’una altra manera. No en sé més ni, suposo, cal. Els homes i les dones som com som, i no li hauríem de donar gaire més voltes, a no ser que tan sols ens vulguem entretenir amb nosaltres mateixos, entreteniment que deu ser el més autèntic i honest que la naturalesa ens ha proporcionat. Don Miquel Ramis Alonso, l’amic savi de Sineu, el filòsof humil i rural del pla de Mallorca, va ser per a mi un paradigma que encara ara tinc sempre present. Al llibre de Nicholi que acabo de citar una mica més amunt, es veu com dos destacats personatges del pensament europeu i universal del segle XX, dos contemporanis nostres, Freud i Lewis, no deixaren de contradir-se constantment. Això, lluny de desanimar-los en la seva exploració personal i social, els generava més curiositat per continuar explorant-se. Freud ho va fer des d’un realisme material més notori. Lewis era un fill de la fantasia i de l’esperit immortal. Lluitaren tots dos per la seva pròpia felicitat i per la felicitat de tots els altres homes. Si jo els he conegut és gràcies als llibres, aquests psiquiatres meus exquisits.

En la meva llarga vida d’observador he comprovat que els homes, sense que se n’adonin públicament ni conscientment, si els dones a triar entre la felicitat i la salut, tots acaben elegint la felicitat. Als humans no ens cal tenir salut si som feliços. La felicitat és l’ànsia suprema. No sembla raonable que hi hagi un anhel humà superior a la salut: doncs la felicitat supera qualsevol altre apetit. Jo mateix, per exemple, un entusiasta del frit mallorquí, prefereixo ser feliç a menjar frit. Si soc feliç no em cal res més. Tota la resta és decoració de cartró pedra. La felicitat ho abraça tot. Podem ser feliços amb un mal de queixal: no el superem, però l’acceptem amb dignitat i fins i tot agraïment. El meu estat alegre admet qualsevol contrarietat física i espiritual. En això va consistir la tasca humanitària de Freud i de Lewis que tan bé recull en el seu llibre el psiquiatre Armand M. Nicholi.

Mentre disposem de llibres no ens mancarà el consol de la seva terapèutica saviesa. La meva experiència vital, per altra banda, m’ha fet saber i m’ha donat a conèixer que la meva felicitat personal i col·lectiva és la felicitat de ser lliure. Senzillament. No en sé cap de més excelsa ni de superior.

Maleïts els que treballen per escapçar-me les llibertats pròpies, les que em generen la veritable felicitat!