Enguany ha estat cert, la setmana del 15 al 21 han baixat les temperatures i hem gaudit d’uns dies de frescor, ben necessària. Han augmentat però les hectàrees cremades a la península, especialment al País Valencià. Els incendis d’enguany han estat nombrosos i ferotges, a zones especialment castigades com és Galícia i també a la veïna Portugal.
Comença la setmana prèvia al final d’agost per a moltes persones el final de les vacances. Ja es nota a les notícies, altra vegada el PP mossega al President Sánchez amb comentaris sobre els transports oficials per a desplaçaments quan ells són els primers que en ser als ministeris i presidències no se n’amaguen i n’abusen, com coneixem bé per aquestes terres, que no oblidem l’exministre mallorquí Jaume Matas. Mentre torna a posar entrebancs a la renovació del poder judicial, de manera anticonstitucional.
Serà un any marcat per les cites electorals, el maig les autonòmiques i municipals arreu de l’Estat i el novembre el final del govern PSOE-Unidas Podemos. Ens reiteraran els missatges electorals, tant de bo no hi hagi canvis cap a les dretes ni aquí ni a l’Estat, que seria un retrocés greu en les polítiques socials i mediambientals, per posar dues mostres, com ens demostren els governs d’Andalusia i Castella i Lleó.
Aquesta setmana del mes d’agost hem recordat l’entrada dels talibans a l’Afganistan, amb la retirada vergonyosa dels EUA, el retrocés que ha significat per a la població i sobretot per a les dones i nines que són marginades del treball, de l’escolarització. Gràcies als reportatges de TV3 hem recuperat na Txell Freixas i la seva mirada sobre aquesta realitat, llunyana en quilòmetres però ben propera en solidaritat i sororitat.
Hem conegut també les conseqüències de la decisió del Tribunal Suprem dels EUA de considerar l’avortament un delicte, els estats federals que encara mantenen la llibertat de ser mares per a les dones, els desplaçaments quilomètrics de tantes americanes d’un lloc a un altre per poder obtenir la píldora de l'endemà o interrompre voluntàriament un embaràs no desitjat. El país que ha volgut ser model de democràcia per a la resta del món, que ha esperonejat i protagonitzat tantes guerres absurdes, sempre lluny de les seves terres, el gran país que ha mostrat la seva història a través del cinema, no sempre objectiva, no sempre verídica... Aquest país ha donat exemples de democràcia és cert, i ens ho han mostrat, però també altres d’ignorància, de racisme, d'intransigència, de manca de respecte als drets humans dins ca seva i fora.
Ha patit presidents nefastos com en Trump, que va esperonejar un assalt al Capitoli, perquè no va acceptar els resultats de les urnes que el feren perdedor. L’esperança que molts demòcrates tingueren en l’elecció del seu successor Biden es va frustrant, a poc a poc, amb la lentitud de les polítiques progressistes que prometé.
Encara conservam l’esperança i ben fonamentada en veure la cursa electoral iniciada a Brasil, amb la força que mostra en Lula i el seu equip per vèncer l’ultradretà Bolsonaro. I també la mantenim en pensar en el nou president de Colòmbia, Petro, que inicià el seu mandat amb gestos importants, com el jurament davant l’espasa d’en Bolívar. Vergonya, hauria de tenir en Felip VI, si fos una persona demòcrata que coneix la història de la colonització espanyola, l’espoli que varen sotmetre als pobles d’aquell gran continent, els monarques d’aquells segles.
Necessitem conservar l’esperança, el convenciment que es poden canviar les polítiques dels governs, que hi ha lloc per a la transformació d’aquest sistema que ens aboca a l’emergència climàtica, a la pobresa per a milers de persones.
La força dels pobles que elegeixen els dirigents d’esquerres decidits a transformar aquest món és l’esperança que ens manté en el compromís de fer tot allò que puguem per contribuir a aquesta transformació, no romandre al sofà lamentant-nos del que veiem que no ens agrada. Convé superar l’individualisme al qual ens aboca el sistema, treballem col·lectivament i cooperativament, per contribuir a aquesta transformació.
