Al llindar dels anys 70 a Mallorca s’esdevé un fenomen desconegut fins aleshores. Pel tren de Sóller comença a aparèixer una mena de subespècie d’excursionista que, si en féssim una clau dicotòmica hauríem de posar: porta corda, aquest; no porta corda, altres. Corda de 40 metres, algunes de 60, no s’hi posaven per poc, i de cànyom com és natural. Podríem subdividir la subespècie aquesta en diverses tribus, per exemple els que duien la corda fora la motxilla sempre, i els que només duien la corda al sostre de la motxilla si no hi cabia de cap manera, cosa que passava adesiara ja que, aquells escamots de joves ja solien partir dissabte, potser en haver dinat “corrensos”, per a no perdre el tren, que era el transport més normal per arribar su baix de les muntanyes, que d’això es tractava.

I més tren per tornar, ja que l’alternativa principal, sa camiona de Lluc, arrancava diumenge a les 17, podeu fer comptes, els que fossin per la coma des Ribells, per exemple, havien de tornar a córrer per agafar la camiona dels orgues, amb bastants probabilitats que et fugis davant el nas, i ja me contaràs, si dilluns calia esser prest a la feina (aleshores els joves feien feina). El més segur era tornar corrensos cap a Sóller, on el tren partia a les 18 (una hora més i fa més bon córrer cap avall) i, oh miracle! Hi havia un altre tren a les 21, francament a misses dites, però molt millor agafar-lo que quedar tirat per allà. Un darrer recurs era evidentment l’auto-stop, que feia empegueir un poquet, però també eren temps més comprensius, de més col·laboració, i molts conductors ja sabien que els de les motxillotes eren bona gent.

Un altre inconvenient de perdre el tren de les 18 era que també te perdies la trobada al quiosc redó del Terminus (atenció: a estació del tren d’Inca a Palma), que servia, a la fi, de descans i de punt de trobada de diversos grups. El tren de Sóller, aleshores encara funcional com sempre, també servia com a punt de reunió previ. Entre motxillotes, cordotes, bototes (un altre senyal específic) i els que portaven tot això, el més pràctic era agombolar-se pel vagó de mercaderies, més conegut aleshores com a “des ganado”. Tenia una mena de prestatge ample, que si tenies la sort d’agafar-lo primer, sobretot després de la correguda esmentada, t’hi podies espatarrar, o si aquell dia havies arribat d’hora, es podia fer tertúlia als porxets dels vagons.

Els escoltes, o ja ex escoltes, portaven la tenda de campanya, normalment de 6 places (ja he dit que no s’hi posaven per poc). Allò sí que sí, havia d’anar defora, en perpendicular a l’entreforc d’entre el clatell i la motxilla ja que, ben plegada, era un tub d’uns 80 x 30 centímetres. Si a la nit havia plogut i esperaven que s’eixugas, segur que es perdia el tren, i si es plegava banyada pesava un quintar, ja que eren de lona de tota la vida. Els sacs de dormir comencen, no en té tothom.

L’activitat muntanyenca anirà augmentant i s’anirà complicant. El material que acompanya les maniobres de cordes també anirà augmentant i punxant l’esquena, el mosquetons, per exemple, encara són de ferro. Caldrà una nova mentalitat d’anar simplificant pesos i volums. Arribats ací la tenda (de campanya) és un mort. Un dia s’arriba a la conclusió que serà més pràctic dormir al ras. Amb la veterania, si més no transmesa, es coneixien els punts on hi ha balmes a prova de barrumbada.

La tenda (botiga) inicialment única que hi ha a Palma per comprar tot això és Kenia, no sé quin magatzem tenia però la recordam petita, cosa que no era impediment per a trobar-hi de tot. Almenys inicialment tot el que necessitaven els escoltes, que són l’embrió de tot aquest remenat, però no únicament, també n’hi ha ex OJE i orats que es van afegint. El excursionistes de sempre (Foment, Avante, Escorpins, joventuts antonianes i seràfiques) amb la motxilla de ferros, cantimplora, plat de soldat i les xiruca ja en tenien prou.

Un record entranyable per al cangur, una mena de jaqueta d’entretemps, sense xap de botons ni cremallera, així s’aprofita per una butxaca pectoral. Inicialment de color bru esdevingué quasi oficial en la vestimenta dels escoltes, però l’èxit va esser tal que en una segona etapa, i ja de colors llampants, va esser moda per a tothom. Quelcom semblant va passar amb els calçons dels escaladors, el bàvars (o roixetors o tirolesos), fins just davall els genolls, que també s’arribaren a popularitzar per a tot tipus d’excursionistes.

Això de l’escoltisme solia esser una etapa juvenil precoç, després la majoria s’esfumaven, excepte algú que es quedava de cap, però adesiara en sortien escamots que els havia agradat especialment això de remenar cordes i volien fer quelcom més. El material, més cridaner el d’escalada, a Europa està evolucionant força (cordes de perló, mosquetons d’alumini, sacs de plomissol, tendes de niló) i Kenia naturalment va anar introduint tot això, però tenim un “petit” problema: les butxaques dels joves d’aleshores es buiden ben aviat, amb els preus del material modern.

L’escalada puja de grau i podem parlar d’uns inicis d’alpinisme, que naturalment comencen pel Pirineu. Aleshores molta gent ja anava a Andorra, quelcom semblant a un port franc, a comprar rellotges, transistors, tabac ros i no sé què més. Atès que Andorra és a bell mig del Pirineu i tocant França, bressols de l’alpinisme, amb més motiu es convertiria en la Meca del material d’escalada, almenys per als espanyols de la generació del sis-cents. Així quan algú partia cap al Pirineu de Lleida ja planificava fer parada a Andorra, per comprar el que necessités i el que li havien comanat els amics i coneguts.

In Memoriam Maties Oliver (1941-2021), l’amo de Kenia, pioner de l’escoltisme, inventor de fer torrents i fundador de Jubilats per Mallorca.