Terrorisme, segons el diccionari és: la utilització de la violència, d’una manera sistemàtica i sovint indiscriminada en la lluita social i política. Immediatament ens ve al cap l’experiència viscuda a l’Estat espanyol amb el grup basc ETA que fa més de deu anys va abandonar aquesta forma de lluita. Des de l’any 1968, fins al 20 d’octubre del 2011 que comunica l’abandó d’aquesta violència, se li atribueixen 817 víctimes mortals, de les quals 389 eren civils i 478 militars o dels cossos de seguretat, en quaranta-tres anys. El mes d’abril del 2018, es dissol com a organització.
Terrorisme segons el diccionari és l’ús de la violència en la lluita social i política. Recordeu els atemptats de l’11 setembre del 2001, de les Torres Bessones de Nova York, EUA. Recordeu tants i tants atemptats amb autoria reivindicada per Al-Qaeda, o altres grups radicals a Europa, aquí també el març 2004 Atocha, el mes d’agost del 2017 Catalunya, també a la resta del món, a Àfrica, Àsia, Orient Mitjà... Víctimes, persones mortes, de manera indiscriminada.
La pregunta que planteja el títol fa referència a les víctimes per violències masclistes. Dones i infants, que han perdut la vida per una manera de pensar i actuar de l’assassí, en una paraula, el patriarcat. Només a l’Estat espanyol, d’ençà que es compten, l’any 2003, ja són 1.095 dones, fins al mes de juny d’enguany, 17 dones en sis mesos. Més de mil dones, en divuit anys.
Si en lloc de feminicidi com és més corrent nomenar-los, començàssim a dir als assassins com a terroristes, la societat en general prendria més consciència de la necessitat de la seva erradicació?
El Moviment feminista, moltes associacions i entitats, ja qualifiquen així aquestes agressions masclistes. Els darrers comunicats del MFM de Mallorca, volen ser un clam fort, i ja no fan el silenci conjunt en les concentracions als carrers.
Els minuts de silenci davant els edificis de les institucions fan evident la tristor, el compromís, la necessària unió de totes les forces polítiques, dels governs i de l’oposició, en la denúncia conjunta d’aquestes violències. Són actes que es reprodueixen als mitjans de comunicació, que es transmeten a la societat d’on vivien les víctimes.
Si es qualifiqués de terrorisme masclista, es podria exigir més contundència, més compromís, més recursos... Recordeu les reaccions ciutadanes, de les forces polítiques i socials quan hi havia víctimes del terrorisme?
Potser el Poder judicial en el seu conjunt plantejaria la necessitat de més formació contínua per entendre el fenomen, per tenir més eines a l’hora d’atendre les víctimes que denuncien, precisament per no arribar a l’extrem de l’assassinat.
Potser els Cossos de seguretat de l’Estat i policies autonòmiques, municipals, exigirien a través dels seus representants sindicals més mitjans, més formació, més recursos humans per a la protecció a les víctimes que han acudit demanant ajut.
Potser l’Executiu estatal resoldria dedicar més esforços a la necessària coordinació amb els governs autonòmics i, en el nostre cas, insulars, per fer més eficaços els recursos destinats a la prevenció, a la necessària coeducació, a la detecció en tots els àmbits, sanitari, educatiu, entitats socials, cíviques en general, que pogués evitar les violències i donar sortides eficients a les dones que decideixen trencar amb aquestes relacions tòxiques i perilloses.
Potser el legislatiu, les Corts, i també els Parlaments autonòmics, decidirien fer lleis necessàries per obligar els executius de cada àmbit, a posar-se les piles, a aplicar mesures més radicals, més basades en la realitat. Que també obliguessin al Poder judicial des del Consell General fins al darrer jutge o jutgessa, l’advocacia, els treballadors i treballadores judicials en totes les escales, a la necessària formació contínua per a l’atenció i resolució dels conflictes que motiven les agressions masclistes.
Potser la societat en general, a través de les seves entitats de participació, siguin els partits polítics, els sindicats, les patronals, els clubs esportius, les associacions veïnals, esportives, culturals, de mares i pares, col·legis professionals, associacions professionals de tot el ventall, fundacions, entitats ecologistes... potser posarien la lluita contra el masclisme com a prioritat en les seves agendes d’actuació.
Potser, finalment, deman massa. Només voldria transmetre per enèsima vegada, la ràbia, la indignació, la tristor, que em motiven els assassinats de dones, que tenien nom i família, persones que les estimaven, siguin d’aquí o de fora... en aquests dies de juny.
