Aquests dies hem sabut que el Tribunal Constitucional de la República Francesa ha tombat dos dels articles nuclears de la Llei de promoció i protecció de les llengües minoritzades, coneguda popularment com a ‘llei Malac’ pel fet d’haver estat impulsada per aquest diputat bretó. La llei en qüestió fou aprovada el 8 d’abril passat per l’Assemblea Francesa. Un dels articles que han estat declarats anticonstitucionals, segons he pogut llegir a la premsa, és el que reconeix el dret a la immersió lingüística, tant en català i com en les altres llengües minoritzades de França tals com el bretó, el basc, el cors, l’alsacià o l’occità. L’altre article és el que reconeixia als parlants d’aquestes llengües de posar als noms i llinatges grafies que no existeixen en la llengua d’oil. Perquè ens entenguem, això en el nostre cas seria com si ens prohibissin inscriure’ns en el registre civil com a Llorenç perquè la ç (ce trencada) no existeix en espanyol o que un ciutadà de llinatge Veny, Alemany, Estrany o Castanyer hagués de dur obligatòriament la lletra ‘eñe’ tota la seva vida només perquè el dígraf ‘ny’ no hi és en castellà. Imaginau com sonaria d’estrambòtic anomenar-se legalment Llorens Veñ. Idò això!

Tot plegat demostra que una república (ni una monarquia) per si mateixa no és cap garantia de reconeixement i respecte envers les minories nacionals i lingüístiques i posa de manifest que la república francesa encara és més centralista i jacobina que la monarquia espanyola, que ja n’hi ha. (I, sobretot, que monarquies europees com, posem per cas, la de Dinamarca, la qual, si no vaig errat, reconeix obertament el dret d’autodeterminació de Grenlàndia i de les illes Fèroe.) És per això que jo no commemor ni commemoraré l'aniversari de la II República espanyola i la bandera republicana espanyola és tan poc meva com com ho és l’anomenada estanquera. Tot i així, encara veig molts d'independentistes il·lusos que es deixen entabanar pel discurs republicà espanyol. L'altre dia, imbuït per la curiositat, vaig pegar una ullada a la Constitució espanyola de l'any 1931 i, en arribar a l’article 4, vaig llegir: “El castellà és l’idioma oficial de la República. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-lo i el dret d’usar-lo, sens perjudici dels drets que les lleis de l’Estat reconeguin a les llengües de les províncies i les regions. Exceptuant allò que es prevegi en lleis especials, no se li pot exigir a ningú el coneixement ni l’ús de cap llengua regional”. Com podeu observar, aquest article no reconeix obertament la possibilitat que les altres llengües espanyoles puguin esser també oficials a les regions autònomes respectives d’acord llurs estatuts i té un redactat molt més supremacista que el de l’article 3 de la Constitució vigent. Bé, doncs ara passem a l’article 13: “No s’admet en cap cas s’admet la federació de regions autònomes”. No us sona? Jo diria que la Constitució espanyola del 78 s’ha inspirat directament en aquest article de la republicana, per no dir que l’ha calcat literalment.

Desenganem-nos, companyes i companys, tan sols un estat propi pot garantir respecte pels nostres drets nacionals i lingüístics. A mi, quan em demanen si preferesc una monarquia o una república sempre responc el mateix: independència!