El nacionalisme espanyol és tan rabiós, està tan fora corda, ha embogit tant, se sent tan insegur, es troba tan forassenyat que necessita manifestar-se fins i tot allà on el mínim de bon gust, la mínima decència, el mínim de sensibilitat, la justa raó mai de la vida no li permetria de colar-s'hi. Faig aquesta reflexió pensant en una bona notícia que ens ha acompanyat durant el que portam de festes de Nadal. En un Nadal tan estrany, tan poc habitual, tan sacsejat en les nostres vides i en les nostres consciències. La bona notícia, òbviament, és que la Humanitat ha trobat un vaccí (vacuna, en la curiosa forma acastellanada que el català ha adoptat de manera gairebé general) contra la covid-19. Bé, per ser més exactes, ens hauríem de referir a alguns vaccins. Perquè no n'hi ha només un. Però tots han quallat aproximadament al mateix temps. Per primera vegada en la Història, com dia el professor Sala-i-Martín, tota la Humanitat (almanco tota la comunitat científica mundial) s'ha posat a treballar conjuntament, cooperativament, en un objectiu comú: aconseguir remei contra els estralls causats pel coronavirus. I tot apunta que hi comença a haver llum al final del túnel, que, malgrat les xifres tan preocupants d'aquestes darreres setmanes, ens en començarem a anar sortint.
L'esforç ha estat titànic. L'actuació ha estat ràpida. Diuen que, en determinats camps de la biomedicina, s'ha avançat més durant aquest any que no s'havia fet en una dècada sencera. La Humanitat està acostumada als reptes, i el món globalitzat permet posar-los en comú, i fer pinya per aconseguir objectius que, de vegades, fins i tot semblen inabastables. L'esforç esmerçat i, esperem-ho, els resultats obtinguts, ens han de retornar grans dosis d'esperança. Junts -però tots junts, no partits per fronteres ni d'altres galindaines- podem aconseguir coses extraordinàries. L'esforç humà, assortadament, encara no coneix límits. Milers de cervells coordinats en un esforç comú, en una tasca compartida, tenen una potència que pens que no podem arribar a mesurar.
Entre nosaltres, la vacuna que s'ha començat a posar és la de la farmacèutica Pfizer. Té una història interessant, perquè mostra on es pot arribar, a la nostra vella Europa i a la jove Amèrica, amb l'esforç, la intel·ligència i la tenacitat, per molt que hi siguis un immigrat procedent de la part més deprimida de Turquia. Ja he dit que no es tracta de l'única vacuna que es posarà, però sí que és la primera que s'ha acabat distribuint dins els límits actuals de la Unió Europea.
Des del meu punt de vista, la primera sorpresa, interferència indiscurible del nacionalisme, ha estat com se n'ha distribuït el primer contingent. El vaccí procedia dels laboratoris alemanys i venia via capital d'Europa. La manera més ràpida d'arribar de Brussel·les a Eivissa, posem per cas, és a través d'un vol directe. Quan no som en plena pandèmia, durant bona part de l'any, hi ha vol directe entre es Codolar (Eivissa) i Charleroi (segon aeroport de la capital d'Europa). Suposem que a Eivissa som prou poquets perquè no meresqui la pena fletar un avió especial des de la capital fins a ca nostra. Idò! Tenim un gran aeroport a mitja hora de vol. Em resferesc, naturalment, a l'aeroport de Çon (Son, en la variant modernitzada) Sant Joan, a Palma. El camí més lògic per fer venir dosis del vaccí de Pfizer hauria set Brussel·les-Eivissa. Si, per la pandèmia i tot plegat, aquest no era el bo, el natural hauria set Brussel·les-Palma. Com al País Basc hi hauria d'haver arribar amb vol directe Brussel·les-Bilbao, a Galícia Brussel·les-Santiago de Compostel·la o a Castella Brussel·les-Madrid.
Quin camí varen fer, emperò, les dosis? Imaginem-lo, perquè ningú no l'ha acabat d'explicar clarament. El centre de distribució del vaccí per a tot el regne d'Espanya ha ha estat inicialment a Guadalajara. Devia fer, per tant, el recorregut Brussel·les-Madrid-Guadalajara? I, per arribar a Eivissa, Brussel·les-Madrid-Guadalajara-Torrejón de Ardoz (aquesta dada sí que la sabem!)-Palma-Eivissa? No està malament, tenint en compte que cal estalviar combustible i no contaminar massa l'atmosfera!
L'esforç mèdic ha estat un esforç de la Humanitat, de la comunitat científica internacional. Allò que ha resultat efectiu han set els clústers de científics, els instituts d'investigació, les universitats, i no els estats, que no hi han pintat una mona. La comunitat científica ha operat per sobre de fronteres i de banderes, de manera coordinada i, segons sembla, eficient. He vist les caixes amb l'elixir desitjat que distribuïen a devers una dotzena i mitja d'estats europeus. No hi ha banderes. Només etiquetes. A la llunyana Xipre, hi apareix la bandera europea. Potser per recordar que formen part d'Europa, i tantes vegades s'oblida. Només a un estat membre de la Unió Europea (i no són les populistes Polònia o Hongria ni les ufanoses França o Alemanya), les caixes del vaccí porten bandera. Feim una aposta sobre quin és? Fa falta?
Ni quan l'esforç de la comunitat científica internacional permet d'arribar a un èxit com el que comentam, el nacionalisme espanyol no pot esdevenir discret. I això que el remei procedeix del cor del nostre continent. Bella metàfora que pot donar pistes sobre què representa el futur i què s'ancora, de manera ofegadora, en el passat.
Si jo som en "Matías", vostè deu esser en "Balmaño"...
No faci caricatures sobre el franquisme perquè la tàctica no funciona. Ningú és responsable d'haver viscut una part de la seva vida coincidint amb el "Régimen del General Franco", però em crida l'atenció que escrigui "Régimen" i "General" amb majúscula, com antigament escrivien allò de "España Una, Grande y Libre". Són majúscules d'admiració? Conec la resposta: "Una vez más, se equivoca".
Una cosa és haver viscut una etapa de la vida durant el franquisme i una altra admirar aquell règim, justificar-lo o no esser capaç de definir-se com a franquista o antifranquista, ni tan sols després d'haver dit que era "un régimen impresentable en todos los aspectos". Entre aquell règim i una democràcia, tant li costa haver de triar?
Sobre els diaris en castellà, per una vegada té raó i jo hi vaig més enllà: no és gens normal que la premsa, la ràdio i la televisió de les Illes Balears (i de la resta de comunitats catalanoparlants) sigui majoritàriament en castellà i no en la llengua autòctona que parlam de fa segles. No és normal que bona part de la població adulta d'aquestes comunitats sigui analfabeta o mig analfabeta en la seva llengua. No és normal que un cambrer, un policia o un metge t'insulti o te'n faci befa per parlar la llengua secular dels mallorquins, menorquins i pitiüsos.
Res d'això és normal, i vostè i jo sabem per què passa i què s'ha de fer perquè no continuï passant. Moltes persones i entitats que defensen l'ús de la llengua catalana fa anys i panys que reclamen la normalització plena de la llengua nostra. Unes persones i entitats que, curiosament, són criticades sempre seguit per gent com vostè, que vol consolidar i perpetuar la castellanització. Abandoni el cinisme i sigui coherent i digne per una vegada: si vol que la premsa mallorquina sigui en mallorquí o català, faci costat a tots aquells que també ho volem; i si vol que continuï essent en castellà, almanco no tengui la barra i la poca vergonya d'entaferrar la culpa precisament a aquells que volem revertir la castellanització i actuam en aquest sentit fins allà on podem, sigui personalment o col·lectivament. La incoherència és tota seva, i els embulls i les magarrufes també.
Ni tan sols sap què vol dir "normalitzar" un nom, i a posta en fa befa: "el que se llame Barriga, Ladrón o Calavera de apellido, un suponer, que también lo haga". Hauria de sebre que els llinatges no es tradueixen. Un "Herrero" de llinatge no ha d'esser "Ferrer", i un "Zapatero" no ha d'esser "Sabater". Davant el desconeixement i la indigència argumental, només li queda el recurs de fer-ne befa, però me cregui que resulta bastant patètic.
Un altre recurs seu és el victimisme: "usted me está insultando". Segons vostè, "franquista", "esquiterell" o "mig analfabet" són insults; se veu que té la pell molt fina. Com hem d'anomenar una persona que defensa idees pròpies del règim franquista? No li podem dir franquista? Com hem d'anomenar una persona que sap llegir una llengua però, d’escriure, no en sap? No és una persona mig analfabeta? Com hem d'anomenar qualcú que se sent insultat si li diuen "franquista" o "mig analfabet" una vegada acreditat que ho és? No li hem de poder dir esquiterell? Sí, vostè és molt esquiterell. I també és de mel i sucre (però si ho considera un insult, ho retir tot d'una).
Li assegur que vostè no és una obsessió per mi. Respondre els seus desbarats (un altre insult?) és un entreteniment, i comprovar les seves reaccions un divertiment. D’altra banda, no tenc res contra en Bernat Joan ni contra en Lladonet; al contrari, estic ben d'acord amb tots dos en moltes coses. Tant un com l’altre defensen l'ús normal de la llengua pròpia, un desig que compartesc plenament. Qui bota "como un tigre de Bengala" en aquest fòrum és vostè. No fa res pus!
Tranquil: ni jo no puc impedir que vostè escrigui en aquest digital tantes vegades com vulgui, ni vostè pot impedir que jo ho faci. Però ha de sebre que llegiré els seus comentaris sempre que vulgui i li respondré tantes vegades com ho consideri oportú. No tenc el poder de censurar-lo, però vostè tampoc em podrà censurar. Aquí tots jugam amb les matexes armes: les paraules, les idees, els arguments. Així funciona la democracia.
Vostè pot imaginar què hauria fet jo durant el franquisme. Jo sé què hauria fet vostè: aplicar allò que expressa de manera ben explícita en els seus comentaris.
Salut i alegria!