Es comença a desplegar una mica de múscul legal i acadèmic al voltant dels drets lingüistics. Una de les conseqüències de l'articulació, a la transició, del que s'ha anomenat “estat de les autonomies” ha set l'oficialització, a diverses comunitats anomenades autònomes, de llengües diferents de l'oficial de l'Estat. Així, a les Balears, posem per cas, hi són oficials el català, en tant que llengua pròpia del país, i el castellà, en tant que llengua oficial de l'Estat. De l'oficialitat se'n desprenen drets i deures. Arreu del món, el fet que una llengua sigui oficial sol implicar dues coses: d'una banda, que tots els servidors públics l'han de conèixer (de manera que tots els ciutadans se'ls puguin adreçar en la llengua oficial que escullin. Que escullin els ciutadans, no els servidors públics). De l'altra, que ningú no pot al·legar desconeixement d'una llengua oficial a l'hora de fer una reclamació davant l'administració. Així, si un ajuntament treu una disposició en una llengua oficial i algú del municipi no l'entén, és problema de qui no l'entén i no de qui l'usa la llengua oficial. I mai no pot usar l'argument que no l'ha entesa per intentar no complir allò que s'hi disposa. En alguns llocs, com ara la República francesa, basta la segona condició per assegurar la primera. I, encara, hi ha estats que no tenen llengua oficial, però que disposen que el fet de no entendre la llengua que l'Estat usa habitualment no serveix mai d'excusa per no complir tot allò que s'hi estableixi.
De l'oficialitat, així mateix, se'n deriven drets. Per exemple, el dret d'adreçar-se a qualsevol nivell de l'administració en la llengua oficial escollida sense que això pugui causar cap entrebanc al ciutadà, sense que se li pugui exigir traducció i sense que li pugui suposar cap tipus de perjudici. També se'n desprèn el fet d'haver-hi de ser atès habitualment, si així ho desitja, en els seus intercanvis socials, econòmics, culturals, etc. Com el fet de poder-hi gaudir d'Educació per als seus fills o de béns culturals a l'abast.
L'entorn legal que hauria d'assegurar la defensa dels drets lingüístics dels ciutadans de les Illes Balears és plural i divers. De lluny a prop, hi tenim la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que forma part del cabdal comunitari i que, per a cadascun dels estats membres, constitueix bagatge constitucional. Dit d'una altra manera, la CELROM és cabdal constitucional espanyol. O siga, el constitucionalisme espanyol l'ha assumida, des que el Regne d'Espanya l'ha signada, com a part de la pròpia Constitució. Que tot ciutadà té dret al seu nom (que vol dir nom i llinatges en la seua llengua, sense haver-ho de justificar ni haver de fer tràmits burocràtics llaguiosos), que tot ciutadà té dret a adreçar-se a l'administració en la seua llengua, o que hi té dret a un judici (sense traductors i sense allargaments per aquesta raó), que hi té dret a l'escriptura del seu domicili o a les factures de la llum... tot això és Constitució espanyola (ara que n'hem celebrat el dia fa poc), perquè ho diu la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. En línia descendent, hi tenim la Constitució espanyola, que estableix, a través d'un model lingüístic desigualitari, l'oficialitat del castellà arreu i la del català, en el nostre cas, a la comunitat dita autònoma de les Illes Balears. I, encara aproximant-nos més, l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears, que disposa que tenim dues llengües oficials: el català i el castellà. I,encara més: la Llei de Normalització Lingüistica, que marca com es desplega l'oficialitat d'ambdues llengües.
Fins que no s'ha fet una micona de pressió, ha ocorregut que des de diversos sectors de la societat hi ha hagut individus que han fet per manera de mostrar desconeixement de l'oficialitat lingüistica i de les seues implicacions. Hi ha jutges que demanen traducció de documents que els arriben en català, o que exigeixen imperativament l'ús de l'espanyol als judicis, o que allarguen causes perquè s'hi fan traduir documents que estan escrits en la llengua pròpia de les Illes Balears. Tot això va contra la Constitució espanyola, però fan veure com si no ho sabessin. Perquè ningú, almanco dins el món del dret, no pugui al·legar ignorància, s'estan implementant algunes estructures acadèmiques. Per exemple, a la Facultat de Dret de la Universitat de València s'hi ha obert una Càtedra de Drets Lingüístics, dirigida per la professora Vicenta Tasa Fuster, destinada a assegurar que cap llicenciat en dret sorgit d'aquella universitat desconegui res en relació a l'exercici dels dres lingüístics. Crec que la resta d'universitats de la Commonwealth Catalano-valenciana (diguem-ho a l'estil Ximo Puig) haurien d'imitar la Universitat de València i establir-hi les respectives Càtedres de Drets Lingüistics.
Per assegurar la defensa dels drets lingüistics de tots els ciutadans de les Illes Balears, el nostre govern ha posat en marxa, aquest mes de desembre l'Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics. S'hi pot adreçar tothom qui pensi que se li ha conculcat algun dret lingüistics, o que en vulgui més informació. M'avanç a l'objecció (probable) de Ciutadans i companyia: també els castellanoparlants que pensin que no s'han respectat els seus drets? També! Qualsevol hispanoparlant que es trobi un jutge que l'obligui a expressar-se en català, un metge que digui que no pensa atendre'l si no li parla la llengua de les Balears, un guàrdia civil que no l'entengui en espanyol o un militar que l'obligui a fer la mili en felanitxer, pot adreçar-se a aquesta oficina, que se'n farà càrrec. Esperem que l'Oficina faci bé la seua feina i que, a partir d'ara, els nostres drets lingüistics, de mica en mica, vagin estant més assegurats.
