Hem sentit dir més d’un pic, tant a representants de la dreta com de l’esquerra —un servidor ho ha hagut d’escoltar de la boca de més d’un representant suposadament progressista— que l’exili, ara un altre allunyament forçós per mor d’haver volgut embastar la democràcia, de Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Anna Gabriel o Marta Rovira, a més del desterrament dels altres, és un exili sumptuós que no té res a veure amb el sofriment que varen haver de patir els deportats republicans a partir de l’any 1939.

L’ase de tots els cops és Puigdemont, l’exili del qual és comprometedor en excés perquè ell, i alguns dels altres també exiliats, no representen l’esquerra clàssica. Ofèn que un senyor que no milita a cap de les organitzacions oficialment progressistes, hagi defensat fins a tal extrem —ni més ni manco que el de l’exili— el sistema republicà que tanta gent propugna només en teoria i, per aquest motiu, sempre infructuosament. Puigdemont ofèn i descol·loca, per això provoca tan de mal humor.

Ja està clar que hi ha diferències entre els exiliats de 1939 i els d’ara, el més beneit ho pot veure. Les mateixes que hi ha entre els emigrants dels anys 50 i 60 del segle passat i la gent que encara ara ha de partir, sobretot els joves, si volen tenir l’oportunitat de guanyar uns salaris més dignes de la categoria professional que tenen. Hi ha diferència perquè, només és un exemple, el progrés tecnològic ha fet més confortable l’existència de les persones i menys desagradables les condicions de l’èxode. Ara, l’exili sempre és una contrarietat, avui i abans, perquè allunya la gent de les seves famílies, dels amics, de la terra... A la gent, és bo d’entendre, no li agrada haver de partir per causa de força major, ni que sigui per a poder viure i treballar millor, lluny del seu país. A l’estat espanyol, el fenomen d’haver de partir per circumstàncies polítiques és recurrent i ve d’enrere. Allò que sempre ha prevalgut, però, és el to de dignitat, i en el cas dels catalans, també de la multitud d’espanyols exiliats a partir de 1939, aquest to ha estat sempre molt elevat.

Una retrospectiva, a tall de simple informació i sense aprofundir en el tema, ens permetria confirmar que l’aportació que han fet la gran quantitat d’exiliats catalans en el decurs de la història, tot i el dolor sofert que comporta, ha estat enormement positiva, magnífica, tant per a Catalunya com per als països receptors on la gent bandejada ha hagut de residir. També directament per als afectats perquè molt sovint, hi trobaren oportunitats per fer feina en bones condicions, ocasions impensables en el país d’origen. Ofertes de feines que els va permetre créixer professionalment i com a persones, perquè l’exili també requereix tenir un tremp considerable, un caràcter que si hom no el té, l’acaba adquirint. L’exili també va permetre viatjar amb llibertat, desplaçar-se, conèixer persones, guanyar una dimensió professional diferent d’aquella que tenia l’altra gent que es va estalviar haver de partir o que va haver de resignar-se a les tristes condicions de l’exili interior. Per cert que, ara que ens hem referit a l’exili interior, aprofitarem per dir que enguany es compliran deu anys de la mort de Joan Triadú, un dels homes de la nostra cultura que durant els anys del franquisme va treballar de manera transcendental per a la represa cívica. En un futur article comentarem, fil per randa, les seves aportacions.

Molts de catalans que han hagut de partir varen fer una aportació impagable als coneixements generals del món. No cal repassar la lletania de noms. Va ser per això que els arribaren ofertes de feina d’universitats europees o dels EUA, o d’altres països americans. És el cas de Joan Coromines, un home que ja va haver de partir a Montpeller durant el període de la Dictadura de Primo de Rivera. O el de Fabra. La cultura i la llengua catalana haurien tengut el reconeixement, el prestigi que tenen, si no hagués estat per la divulgació, de caràcter qualitatiu i quantitatiu, la feinada que aquest dos homes enllestiren durant l’exili? Segurament no. Hauria arribat allà on va arribar, el doctor Josep Trueta, si hagués quedat a Catalunya? És ver que quan va partir gaudia de molt de prestigi, però va ser a l’estranger on va completar les seves grans aportacions, gràcies als ajuts econòmics i de mitjans que va obtenir.

És cert que l’exili pot acabar amb certes expectatives, somnis desbaratats, als quals, però, els exiliats mai no han renunciat, tal com demostraren els catalans damnificats que varen haver de partir l’any 1939. Ara, altra vegada, els països que els han acollit obren portes a les noves aportacions, tot i les dificultats actuals, diferents, però dificultats com sempre. Els exiliats d’ara poden accedir a noves complicitats exteriors, col·laboracions que permetran que el conflicte democràtic que Catalunya representa, estigui permanentment d’actualitat a Europa i al món i, per tant, sigui remarcable, incessantment comprometedor; també un símbol de la flama encesa. És molta la responsabilitat que tenen els exiliats catalans; ningú no ha de creure que han acabat la feina que el poble de Catalunya els va comanar. I endemés, són els representants d’un incentiu afegit per als ciutadans del continent: al cor d’Europa hi ha gent del Principat i de les Illes que defensa la radicalitat democràtica per al conjunt dels països de la Unió.