Una de les darreres imatges d’abans dels quaranta dies de quarantena, va esser la visió de quaranta pals mal garbats amb quaranta reforcats mutilats que pareixien les quaranta creus del Gòlgota, o de la pel·lícula d’Espàrtac, ja no ho puc precisar. En qualsevol cas un avís per als pecadors dels quaranta dies de purgatori domèstic que ens esperava...

Amb la novetat dels primers dies de confinament i els famosos llibres d’autoajuda de claustrofòbia, allò primer que fas és compondre els llibres de la llibreria, que ja passava d’hora. Tanmateix ho acabes organitzant per colors del llom i, si tens un pis modest, per l’embalum que fan, així aprofites els prestatges, si no, no hi caben. Si te’n surts després pots provar amb el caos d’arxiu domèstic, d’ordinador i paperassa antiga, que sempre que pot fallar falla, vegem si amb un poc d’ordre pot servir per alguna cosa. En qualsevol cas ja no queden excuses, i amb un poc de sort t’arribes a distreure...

Però ni així me fuig la imatge aquella, d’aquells pals mal forcats, que pareixia que es barallaven cada dia amb els moixos. Fa un temps hauríem dit que eren pals radioactius, com si un corrent d’aire de Txernòbil els hagués arribat i engalavernat. Ara ja no s’usa, donar la culpa a les centrals nuclears, però els hauríeu d’haver vist, aquells bastonarros, quina fatxa, tu! Ferides obertes, cicatrius que supuraven, escàtils, tumors, bolets, insectes... No podia esser cosa del moixos, més bé pareixia que fos el corral d’entrenament dels gladiadors.

Ja ha tornat la primavera ─feim sonar Vivaldi─. Sempre torna i, suposam que com els altres anys, la sang altera, les papallones es belluguen i els pals aquells, aferrau-vos, han tret fulles! Eren arbres! Ostres tu! ─cercam l’Al·leluia de Händel al mòbil─. Tornen a treure branquillons amb fulles que taparan el monstruari de malifetes esmentat. Durant una bona temporada veurem un embalum verd que ens neutralitzarà i ens sedarà de les pallisses jardineres i urbanístiques que els han donat. Durant uns quants mesos pareixerem un país normal que es preocupa per la natura i el benestar dels ciutadans, fins i tot dels que s’han de confinar amuntegats en un pis petit sense llibreria. Però no tots... ─aturam l’Al·leluia.

No tots treuen fulles, n’hi ha que ja no poden fer més miracles. En principi els arbres poden rebre pallisses de ca fins a l’extenuació, però tot té un límit. Per acabar-ho d’embullar també n’hi ha que no saben si morir-se o no. En tenen ganes, de morir-se, se’ls nota en la fatxa, però mentre quedi una gota de saba empeny i treu brots nous amb ganes de tornar a esser allò que va esser, o, ja que hi som, treu quaranta brots que tornen engegar el miracle vegetal. Efectivament, els arbres són mals de matar. Per poc que puguin viuen i ens ajuden a viure, a pesar de...

A principis d’estiu tota cuca riu, i si és vegetal tot fa verd igual. Encara queda un poc de saó de quan va ploure o, molt millor, del que es perd per les canonades velles. Si de Natura parlam, almanco d’un tros, aquí tot s’aprofita. Pel mes d’agost la cosa ja canvia. La calor ja és una cosa seriosa i mala d’aguantar. Nosaltres cercam les ombres però, i els arbres? Cercaran humitat, que ara ja està sota mínims: tot torrat i, per acabar-ho de compondre: l’asfalt, que deu esser el biòtop, o antibiòtop, més horrible que hom pugui imaginar.

Abans encara els deixaven unes garangoles que els jardiners antics entrecavaven i així llevaven les “males” herbes i airejaven: una altra feinada per a la què ja no hi ha temps ni pressupost. I allò del “rendiment”, no vegis, ja fa temps que no és rendible cuidar els arbres. El més pràctic és omplir les garangoles d’una pasta gomosa que diuen transpira, si no estava ja asfaltat ran de tronc. En qualsevol cas és mal de creure que, si arribàs a ploure, en pogués aprofitar res. Així molts arbres, per exemple els plàtans grossos ja groguegen o tenen els marges de les fulles mustiats o cendrosos. No poden seguir el ritme vital d’altre temps. La capa freàtica ha davallat, la temperatura ha pujat i regar ja no s’usa. Mal damunt mal i...

Amb els oms de carrer s’esdevé un altre fenomen psico-social digne de millor estudi. Són caducs, o sigui que quan s’acosta el fred perden la fulla, aleshores uns cuquets, si tenen sort i troben un redol d’arbres d’aquests, aprofiten per menjar-ne les fulles i, en el pitjor dels casos, avancen la pèrdua natural de les fulles una mesada. És el més normal del món a la Natura, però a ciutat... quan la boja del tercer veu que els arbres tenen cuques es posa a cridar: Una plaga! Una plaga! Els arbres plens de bitxos i els de l’Ajuntament no fan res!

I, ja vos ho podeu imaginar: l’Ajuntament envia el típic enxufat i pilota a veure si serà un coronavirus d’arbres i conclou: els arbres “necessiten” poda. Ja l’hem espifiada ─per dir-ho fi.

Com deia es metge Guinyot: a un ofegat donau-li aigo, i si te febre: garrot.