La setmana passada, en els primers dies del confinament, vaig parlar del virus de la corona, tota la setmana n’hem llegit molts articles i molt encertats sobre la reacció a les paraules del Cap d’Estat del dimecres 18, que no vaig escoltar perquè era a la terrassa fent sonar el renou de la cullera contra la tapa de l’olla.

No cal insistir en el paper d’aquest senyor, que fa més i més republicans cada vegada que surt als mitjans per donar un missatge buit de contingut. Un missatge que només lloen els mitjans més espanyols de la Villa y Corte.

En el confinament necessari que vivim aquests dies, i que continuarem segons sembla, tenim temps per a tot. Recuperam temps per fer coses que teníem pendents dins la llar, des d’ordenar trasters, o calaixos de sastre, fins a espaiar les tasques per tenir ordenat el temps per a cada una. Exercici físic, lectura, sofà amb sèries, temps per parlar amb amigues, familiars...

Estem saturades d’informació, d’anàlisis encertades, d’opinions de tota classe, aquelles persones com jo que continuo necessitant la lectura dels diaris en paper, i de tots aquells articles que ens remetem, uns als altres, des de publicacions digitals.

També tenim temps per sortir als balcons a les 20 h per fer aplaudiments, per veure com de cada dia som més els veïnats i veïnades que ens saludem, amb somriures. No visc a Ciutat, però sé de moltes barriades que gaudeixen de música als balcons, i coneixem activitats solidàries i meravelloses com els joves músics valencians que per Sant Josep sortiren a tocar com si poguessin formar part de la seva banda.

Igualment seguim els missatges d’agraïment infinit a tantes persones que continuen treballant per cobrir les necessitats de la ciutadania, des de les dependentes i caixeres dels mercats municipals i els supermercats, fins a les netejadores d’espais públics, des dels vigilants de seguretat fins as fematers que surten a buidar els contenidors. I no m’oblido de tot el personal que té cura de les persones, des de sanitaris fins a personal de residències, auxiliars, zeladors, conductors d’ambulàncies, d’altres serveis públics, la llista és interminable perquè moltes persones fan feina al servei dels ciutadans i ciutadanes... Ho sabeu, cada dia ho sentim en començar les rodes de premsa, i no ens cansem perquè s’ho mereixen. La seva professionalitat i dedicació, és ben present més que mai, i especialment en aquelles ciutats que han patit els retalls duríssims a la sanitat pública, per part del PP, com és Madrid.

En aquests dies a casa també recuperem la conversa per telèfon, no només per Whatsapp!, amb amigues que feia temps no ens trobàvem, amb familiars llunyans i propers, també confinats en el seu espai.

I a part dels nostres espais personals, també tenim temps per reflexionar sobre què significa aquesta pandèmia, aquesta crisi mundial, que des del Canadà t’expliquin com viuen el seu confinament, fins a persones conegudes que encara romanen molt lluny amb desitjos de tornar a casa.

Els Estats Units d’Amèrica, un estat federal, com Alemanya, ens mostra que sí que es pot actuar sense centralismes recuperats. Els governadors de Califòrnia, de Nova York, d’Illinois, i d’altres, decideixen confinar la població, sense esperar que el Sr. Trump faci o deixi de fer. Cooperació imprescindible, necessària, és cert, però exerceixen les seves competències sense esperar que des de la Casa Blanca facin o diguin. I això que és un gran país sense sanitat pública, no ho oblidem.

Aquí, ja ho heu vist. Cooperació imprescindible, coordinació de les accions a dur a terme, i també de les previsions, molt de contacte i diàleg, però això que sembla tan evident, des de posicions centralistes no saben fer-ho sense unificar, ordenar.

Hi ha una altra manera de fer les coses, però ho has de creure des del respecte i el convenciment de treballar entre iguals, no que uns en saben més que els altres. Aquesta manera de fer ho sabem aquells que vivim a la perifèria, que creiem en la sobirania dels pobles, que sabem que l’estat centralista no soluciona els problemes perquè no pot tractar igual comunitats, territoris desiguals. Qui confon Madrid amb l’Estat no ho pot entendre així.

I no puc acabar sense esmentar aquelles persones que el confinament ho viuen com un infern, obligades a conviure amb aquells que les menysprea, les subvalora, les té com a objectes. Aquelles dones que pateixen en silenci les agressions de la violència masclista en tots els seus aspectes. Els organismes d’igualtat insisteixen a fer arribar els telèfons d’ajut, en els serveis que tenen al seu abast. No és fàcil sortir-ne, ho sabem i en aquestes condicions encara pitjor. Hem d’insistir que hi ha sortida, hi ha ajuts i s’ha de fer la passa acumulant forces i valentia per fer-la possible.

Ja tenim una dona assassinada pel seu marit en aquests dies, volem que sigui la darrera!