Enguany farà 50 anys que Guruceta va pitar el penal

Aquesta nova polèmica em va fer pensar en allò que sol dir la gent, que la nostàlgia conhorta quan la realitat és cínica. Vaig recordar que un temps, final dels anys 60 i principi dels 70, la propaganda de la televisió espanyola, la d’aquells programes esportius plens de fervor madridista, els agents directors i els locutors, d’aquell vessant esportiu del franquisme, feien les coses de tal manera que, per poc seny o amor propi que hom tengués, s’hi havia de posar en contra. Era l’època del domini de Santiago Bernabeu, de quan deien que el Real Madrid era l’ambaixador d’Espanya a Europa; per tant, igualment més que un club; també era l’època culminant de les emissions de Buggs Bunny i de les comèdies televisives protagonitzades per l’actriu Lucille Ball; el començament de la Nova Cançó catalana.

Hi va haver una fita digna de commemoració. Enguany farà cinquanta anys. Va ser el dia que José Emilio Guruceta va siular el cèlebre penal que no ho era. Dia 6 de juny de 1970; eliminatòria de la copa del Generalísimo. El Barça havia perdut dos a zero a Madrid. En el partit de tornada, l’extrem dret del Barça, Carles Reixach, havia fet un gol abans del descans. El Barça tenia oportunitats de superar l’eliminatòria, però el minut 59 del partit va ser fatídic; el migcampista Velázquez contraataca i el defensa barcelonista Quimet Rifé el fa travelar... dos metres fora de l’àrea! Guruceta siula falta màxima. Va ser gros. Gran esbroncada, mocadorada, el públic que omple d’aquells coixins tan feixucs la gespa del camp. El capità del Barça, el destraler Eladio, després que l’extrem dret del Madrid, Amancio, hagués marcat, enverga a Guruceta: «Ja sabíem que eres madridista, però no sabíem que tenies tanta barra.» Expulsió immediata. L’escàndol no va acabar d’aquesta manera perquè, després, els jugadors madridistes varen fer un penal a Rifé que Guruceta no va sancionar. Alguns aficionats barcelonistes botaren al camp i Guruceta va decidir suspendre el partit, cinc minuts abans d’acabar.

Certament, aquella època va ser memorable, de naturalesa antiestètica, de desresponsabilització davant els abusos comesos. Comandava el futbol el dirigent Pablo Porta i els àrbitres eren tan cèlebres com els jugadors; Antonio Borràs del Barrio, Bartolomé Riera Morro, Franco Martínez, Brito Arceo, Díaz Vega, Andújar Oliver, Pérez Burrull, Lamo Castilla o l’inoblidable Joaquín Ramos Marco, fins fa poc assessor del periodista Josep Pedrerol. Allò dels àrbitres era com una gran coalició corporativa. I TVE ben present per transmetre aquella fe incondicional que tenien els locutors Matías Prats o Miguel Ors, al capdavant de totes les explicacions futbolístiques. El barcelonisme treia foc pels queixals.

Una característica d’aquell autoritarisme televisiu —un dels seus vicis espirituals— era considerar inferior, digne de ser trepitjat, tothom que sabien que no era com ells trobaven que pertocava. Discriminació vexant per mor de la impunitat que els atorgava el tot s’hi val. Després, amb l’estafa aquella que els jerarques espanyols varen denominar La Transición, la informació esportiva de la televisió pública centralista no va canviar gaire. En aquella època del denominat cambio, els camps de futbol d’Espanya encara anaven plens de protestes amb els crits: Así, así, así gana el Madrid. Johan Cruyff mirava d’equilibrar una mica les coses.

El madridisme televisiu és mal d’esclovellar. Encara ara es contempla com un cas de raó d’Estat, el Madrid; en conseqüència, els serveis informatius de les televisions sembla que s’hagin de comportar com un Think Tank o una Fundació centralista. Durant el llarg període de la Transición —és com si les coses haguessin de durar sempre—, el periodista José Ángel de las Casas sovint havia de desmentir acusacions de parcialitat; va arribar a ser el cap dels serveis esportius de TVE. Periodistes de la casa, Jesús Álvarez, després Sergio Sauca o actualment Juan Luis Rivero, entre altres, de vegades han hagut de donar explicacions per mor de declaracions i polèmiques, com l’acusació d’ara amb motiu de l’enuig dels aficionats del Mallorca. Una mostra d’aquell partidisme sinuós, més o manco subtil, és la retòrica interposada en aquella època, que encara ara dura, molt característica, que denominava el equipo catalán, cada vegada que el Barça perdia i el equipo español cada vegada que el club guanyava per Europa.

Un cas popular mal d’igualar va ser el del periodista radiofònic José Maria García amb els seus col·laboradors, principalment Gaspar Rosety, Javier Ares o José Ramón de la Morena. García, conegut popularment com a Butanito, era un periodista intel·ligent i sabia fer equilibris, amb un sentit de la justícia i de l’equitat molt específic, tan particular que era intransferible. Valdria, com exemple, el seu darrer estirabot. Fa pocs dies, del futbol femení en va fer un acudit perquè va declarar que les jugadores no tenen l’energia necessària que s’ha de menester per impulsar la pilota d’una manera solvent. Després, tot d’una va usar bé el recurs del matís.

En arribar les televisions privades, tot va seguir igual. Carlos Martínez i Josep Pedrerol, començaren la singladura esportiva del Canal Plus amb la retransmissió d’un partit cada diumenge. Aquell parell no va tenir capacitat per dissimular les seves predileccions. Anys després, Pedrerol va acabar al canal Intereconomia TV, el director del qual és el radical Julio Ariza. Pedrerol ara dirigeix el reality show futbolístic d’Atresmedia, El Chiringuito de Jugones. És cert que avui en dia s’han de fer equilibris i que la passió madridista no pot ser tan perfecta, ni els tics tan automàtics, perquè priven els criteris d’eficiència comercial que ha de menester una certa equanimitat, per allò de mantenir una quota d’audiència oberta i rendible, però el barcelonisme encara escarneix Pedrerol; ell nega el partidisme. Ara, els costa molt no mostrar el llautó; la interpretació que el programa Estudio Estadio va fer del partit de Son Moix n’és la darrera prova.