cielo claro
  • Màx: 16°
  • Mín: 11°
12°

Aquí no hay quien gobierne, un serial

L’endimoniat mapa polític que estam patint també ha afectat aquest mes espantós de xafogor i saturació. L’epicentre de la contaminació del merescut descans estival ha estat la (no) investidura de Pedro Sánchez. Afortunadament els dies d’autos no tenia televisió i, francament, no m’interessa gaire el que diuen els polítics, aleshores tampoc no ho he anat a cercar en diferit. En canvi sí que m’interessa, i molt, el que els polítics fan, però justament fa una eternitat que no fan res, a part de menysprear els adversaris. Fora de la (no) investidura el que crida més l’atenció és el serial de la deriva de Ciudadanos, més propi dels programes americans amb rialles en off (és això que ja te posen les rialletes intermitents incorporades, anticipant-se a que tu probablement no li vegis la gràcia). Com que això de Ciudadanos ja es repetició, per mantenir l’audiència una altra temporada han d’arribar a l’esperpent, precisament el gènere espanyol de referència. Cría cuervos.

El que sí és novetat, o almanco a mi no se m’hauria acudit mai, és com es perpetua Pedro Sánchez amb un mínim impresentable d’escons. De bravata en bravata va amuntegant vases. Només un tafur amb cara de pòquer de naixement pot aguantar aital situació i encara guanyar partides. Insistesc: si això fos el país del Boig del Pèl Grog ja n’haurien fet una pel·lícula, de la rocambolesca història de la presa de pèl ─volia dir de poder─ de Sánchez el Tafur.

Espanya sí, que paga traïdors, trànsfugues (a Ciudadanos els donen càrrecs), contrabandistes, lladres, mentiders... (casos Matas, “tamayazos”, “Gil-y-pollas de Marbella”, no diguem ja polítiques pallasses com l’esperpenta Aguirre, precisament la beneficiada del tamayazo que, atenció: la substitueixen en pantalla per Álvarez de Toledo, famosa per cercar brega cada vegada que obre la boca i per acabar d’enfonsar el PP català. O Isabel Carrasco, que tenia 13 càrrecs: podia fer una reunió tota sola i cobrar 13 dietes; la varen assassinar per revenja de pel.lícula de sèrie B (aquesta ja s’ha fet). A Espanya tot això existeix perquè els espanyols ho voten. Per equilibrar la balança els espanyols “saben” que els comunistes són tan dolents com el dimoni cucarell i farien una sucursal de Veneçuela, com ens recorden un dia Rivera i l’altra Casado. Dins aquest panorama l’espai que en diuen ‘de centro’ s’esdevé una mena de d’Arcàdia Feliç on no cal fotre’n ni brot, basta seure i esperar que els vots venguin tot sols. Per això no treu cap enlloc que els partits de dretes es barallin per ocupar l’espai d’extrema dreta, deixant el centre aquest al PSOE, on hi ha la pesquera dels vots dels que els fa peresa pensar o gent que, estant empegueïts de relacionar-se amb fatxes, tenen per fer lloguer d’estraperlo o altra cosa per dur d’amagatotis. I és que, segons la moda estadística, el votant es declara de centre-esquerra, però després vota centre-dreta, a part dels que, si els deixaven, votarien a Franco. Una altra cosa és com es representa això en la nostra particular partitocràcia, que a més és dinàmica, i encara una altra cosa són les intencions dels seus dirigents. Quo vadis Sánchez?

Tot indica que els del P(SO)E esperen que els de dretes es barallin amb els d’esquerres, els de Castella amb els Catalans (amb els dirigents d’Andalusia i Aragó posant banderilles) i ells ocupant el centre aquest, a seure, a mirar i arreplegar els vots dels naufragis dels altres, que pel camí que van, i amb les estadístiques que promou el Gobierno, pinten bastos... I qui dia passa any empeny mentre les polítiques d’esquerres ni arriben ni se les espera, ni sembla que ningú del PE pateixi el més mínim per això, si és que alguna vegada n’han patit. Almanco des que Felipe González va esser reelegit president no es nota gens. La pèrdua de drets laborals i socials ja va començar aquells anys i no ha fet més que empitjorar fins a un punt insostenible: tornam arrere i cream noves formes de marginació. Ja parlam d’obrers pobres: tenir feina, que ja és una sort, ja no garanteix sortir de la pobresa. El partido que dejó dos letras por el camino.

Hem desgraciat una generació de joves que no es pot emancipar ni li queda temps hàbil per a cotitzar per a una jubilació equiparable a l’actual. La llei Mordassa i altres barrabassades del govern Rajoy, ja ens hi hem acostumat? Al PE ja li va bé que s’empresoni gent per una cançó o per uns comentaris en un bloc de quatre arreplegats? La religió torna a les aules i l’exèrcit es continua usant contra els espanyols, encara haurem d’agrair que ara sols ens mutilin econòmicament (por España!): venda de Son Busquets, Na Beiana, bateries de costa... Si amb aquest panorama es veta Pablo Iglesias alhora que es fan aclucades d’ull al kaiseret Alberto Carlos I, com esperen que evolucioni tot això? Si ja els fa pudor recordar que la militància es va pronunciar a la inversa el dia de la victòria pírrica: Con Ribera no!

Per acabar-ho de compondre, Ciudadanos i Unidas Podemos, que havien de renovar la política espanyola, els ha faltat temps per encomanar-se dels vicis de la partitocràcia de sempre. La dreta sempre tirant cap al feixisme i l’esquerra entre l’organització de Pancho Villa i La vida de Bryan. Res de nou sota el sol, o molt pitjor, El Cara al sol, vuelve.

Ja m’ho deia mon pare: tanmateix Déu és de dretes, i el bestiar també.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per el de terra en dins, fa mes de 3 anys

Està més que demostrat que els partits polítics no busquen el bé comú social, si no, descaradament assegurar-se el sofà del congreso. No tenen vergonya.

Valoració:9menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente