algo de nubes
  • Màx: 20.17°
  • Mín: 13.1°
20°

La 'singularitat' com a resistència ètica

Jacques Derrida i la poeta cineasta Safaa Fathy a la sinagoga de Toledo durant el rodatge del film dedicat al pensament i la vida del filòsof. | © Imatge de Safaa Fathy extreta de la web municipal Barcelona Cultura

«L'étranger est celui, ou celle, qui n'a plus de dos,
qui prend en soi l'humilliation, la destituttion,
c'est celui qui est courbé, tout près de la terre,
sans recours et sans défense. La tristesse en somme»
Safaa Fathy

L'escriptura és un art de teixir. És filar, perfilar, saber cosir i expressar la textura dels mots i les paraules que generen sentit. Una de les coses que volíem mostrar en l'article de la setmana anterior era com tota lectura és també saber extreure garbuixos de fils, fer genealogies i filiacions. La lectura és sempre tot un repte. Uns dels grans filòsof occidentals que tractà, precisament, la qüestió de l'escriptura en termes semblants va ser el francès Jacques Derrida (1930-2004). Un autor que se cita més que es llegeix i que implica una gran dificultat interpretativa. Tant és així que, moltes vegades, s'han establert certs 'tòpics' o 'estereotips' que han obviat les aportacions més importants del seu pensament, la majoria en el terreny de l'ètica i la política. Filem una mica.

A Derrida, normalment, se'l qualifica de filòsof 'postmodern' i se'l coneix pel mot (no sé si afortunadament o malauradament) de 'desconstrucció'. Un terme que hom acaba detestant després de sentir-lo amb perplexitat en nombrosos contextos bastants aliens a la seva intenció. Per intentar caracteritzar el sentit específic d'aquest terme, podríem recórrer a la metàfora de la 'filadora'. La 'desconstrucció' filosòfica és l'art de desteixir i tornar a teixir els textos de la tradició occidental des de la perspectiva d'allò que s'hi ha silenciat, menystingut o reprimit. Una forma de lectura que entronca directament amb el llegat de l'esperit crític i renovador del pensament il·lustrat.

Ho heu sentit bé, 'Il·lustració'. El nostre filòsof en molts textos, sobretot dels darreres anys, es reivindica com 'hereu' del pensament modern, com un continuador de l'actitud crítica de Rousseau, Kant, etc.; amb la finalitat de construir allò que ell anomena 'les llums que vindran'. En aquest sentit, un dels punts més rellevants de la seva extensa obra és la reflexió sobre la constitució del 'jo' i la 'identitat'. Un tema que apareix, implícitament i explícitament, en nombrosos llibres i que a partir dels anys 90 agafarà un marcat caràcter ètic i polític.

Una de les millors formes d'endinsar-se en l'obra d'aquest pensador és el reportatge biogràfic 'D'allieurs, Derrida', dirigit per la poeta i cineasta egípcia Safaa Fathy. Entre tots els motius del film, la qüestió identitària és ben present a través de la noció de 'marrano'. Aquest era el mot despectiu amb el qual escarnien a Castella als jueus conversos durant l'expulsió sefardita i que s'acabà convertint en una insígnia cripto-judaica. En el film podreu veure a Derrida, en el marc incomparable de la sinagoga de Toledo, explicar a través d'aquesta paraula la noció de 'singularitat' humana.

Segons el pensador, el 'jo' és l'expressió singular d'un viure intransferible i que res té a veure amb la noció abstracta d'individu i individualisme, tan presents en les nostres societats globalitzades. La 'singularitat', com a identitat no essencialista, pertany al terreny de la vida insubstituïble que és la de cada un de nosaltres. Aquella vida que respon sempre a un nom propi (per exemple, en el meu cas 'Miquel Ripoll') i que és el resultat de tot un relat personal i un teixit viu de relacions, costures i inscripcions.

En el seu cas, Derrida era natural d'Algèria amb antigues arrels jueves-sefardites. De petit, va viure el colonialisme francès i el seu poder (la majoria de vegades excloent) que afectà la seva biografia i recepció a Paris. És a dir, el nostre filòsof comptava amb un nombre divers d'identificacions, però també de múltiples exclusions. És així com utilitza el mot 'marrano' per referir-se a qualsevol persona que resisteix a la persecució per raó de ser qui és, que perviu tot i l'exclusió. I les exclusions poden ser de tot tipus: religioses, racials, socials, econòmiques, etc. Una vindicació de la subjectivitat que, durant la foscor, es manté fidel al teixit secret del seu nom propi.

El filòsof, secularitzant el mot, ho denomina 'marrano universal' i l'empra per referir-se èticament i políticament a la realitat que per la seva sola existència ja pot qüestionar tot un conjunt de mecanismes economicosocials (de vegades totalitaris) que poden anihilar la veritable vàlua de cada un de nosaltres. Hom podrà comprovar com es reivindica una cultura que apel·la al propi valor no monològic, egoista o egocèntric, d'un mateix. Més aviat fa una crida a l'obertura envers els altres i en tots els fronts, des del familiar fins a la representació institucional. Podem dir idò, que hi ha una nova mirada sobre les 'relacions' humanes més properes i concretes, aquelles que ens conformen.

No ens podrem estendre molt més, però les lectures que se'n poden fer són molt profitoses. Un exemple el trobem amb la monografia 'The Marrano Specter. Derrida and Hispanism', publicada enguany per la universitat nord-americana de Fordham. Aquest recull d'articles versa sobre els estudis literaris hispànics a fora de l'Estat espanyol. De la mà d'aquest terme de 'marrano', el llibre aporta nombroses 'llums' a un debat més que important. Alguns dels autors critiquen obertament el 'monolingüisme' imperant d'aquests estudis sota la noció de 'Spain' com un conjunt únic i unívoc, amb preeminència de la llengua castellana i la cultura cristiana. Aquests autors, la majoria professors dels EUA, critiquen la desconsideració envers les altres llengües presents a la península Ibèrica i sobretot al fet de silenciar tradicions històricament tan riques com la jueva i la musulmana. És a dir, posen de manifest la imposició d'un determinat 'monolingüisme' essencialista, que se sustenta sobre un suposat concepte d''origen' completament pur i inexistent.

Derrida, en una obreta de l'any 1996 titulada 'El monolingüisme de l'altre', ja reflexionava sobre les nocions d'origen i puresa. A través de valuoses idees sobre la llengua (algunes molt criticables, tot sigui dit), intenta posar l'accent en el caràcter sempre històric de l'origen cultural (una història amb conflictes, evidentment), però que constitueix tot un llegat que no es pot reduir a una única homogeneïtat. Perquè s'entengui, basta comprovar com en català (al marge aquí de qualsevol altra tipus de consideració o valoració) a Mallorca perviuen topònims d'arrel àrab o algunes paraules de la tradició jueva. Dues tradicions que han deixat 'empremta' i teixit la nostra cultura. En el fons, el filòsof reivindica un origen 'heterogeni' que demostra aquesta gran diversitat humana que representa cada una d'aquestes persones 'singulars' que amb la seva vida han teixit, precisament, el relat de la història col·lectiva.

Ep! No és gens debades que hagi citat aquesta breu obra de Derrida. I aquí recuperem un dels envits que vaig enviar en l'article anterior als professionals de la filosofia i els traductors. 'El monolingüisme de l'altre', traduït per Felipe Martí-Jufresa i Antoni Mora, i publicat per la Universitat de Barcelona l'octubre de 2017; és només l'única obra d'aquest filòsof que trobareu traduïda al català. Aquí veureu precisament l'efecte d'un determinat 'monolingüisme' de segles i el greuge de la llengua catalana pel que fa a altres idiomes. En castellà trobareu traduïdes gairebé totes les obres del filòsof, fins i tot el conjunt de seminaris que actualment a França encara s'editen pòstumament.

I mireu... En aquests seminaris hi tracta de temes com el feminisme, l'ètica envers els animals, el 'perdó' (en especial en el context de l'apartheid de Sud Àfrica) o el debat sobre la pena de mort. Especialment destaquen dos seminaris sobre la 'sobirania' en el marc actual de la crisi dels Estats nació. Tot un conjunt de textos que presenten idees que ens servirien molt i molt per analitzar atzucacs actuals i que seria tot un goig poder llegir en català. Com ja vaig dir, ens queda molta feina per fer. Mentrestant, cadascú de nosaltres haurà de continuar escrivint, inscrivint i teixint la seva vida i la d'aquest 'nosaltres' que és el d'una societat oberta i diversa feta de la gent.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per agraït, fa mes de 5 anys

moltes gràcies Miquel per aquest i tots els articles que publiques al diari. És un plaer i un luxe assaborir les filosofies, els personatges i els pensaments que ens exposes. Esper que sigui per molt més temps.

Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente