He fet alguna reflexió sobre la formació general dels metges, enyorant la figura del metge humanista i lamentant actituds que allunyen molt d’aquest model alguns professionals dels nostres dies i de la nostra part del món. Però fins ara no havia fet el mateix tipus de reflexió al voltant d’un col·lectiu que mostra encara més mancances: els jutges.

Una persona que es dedica a jutjar els altres i a aplicar penes que poden fins i tot privar-lo del bé més preuat, la llibertat, hauria de comptar amb una formació important en aspectes diversos: coneixement de la societat, formació humanística, i, en definitiva, cultura general. Si hi ha metges incultes, dia a dia podem veure que molts jutges els superen contundentment. I no em referesc només a les atzagaiades de jutges com Llarena o Lamela, que han posat en ridícul el sistema judicial espanyol davant Europa i davant el món sencer. Em referesc a observacions quotidianes que, realment, posen els cabells drets. I els hi posen perquè, efectivament, els incultes que les realitzen tenen potestat per ficar a la presó a qualsevol de nosaltres.

Bona part dels dèficits evidents en la formació dels jutges provenen del fet que són l’únic cos funcionarial de l’Estat que no ha estat desproveït de rèmores franquistes (ni tan sols de manera figurada, o simbòlicament). Els jutges no han estat desfranquitzats i, per tant, mantenen intactes els tics de la dictadura. I bona part d’aquests tics tenen a veure amb el manteniment d’un col·lectiu en la ignorància perquè pugui fer la feina d’una manera més robotitzada. És a dir, perquè puguin impartir “justícia” sense criteri.

El primer dèficit, del tot evident, en la formació dels jutges, és lingüístic. A qualsevol estat amb més d’una llengua oficial els jutges han de conèixer la llengua del territori on exerceixen. És impensable que un jutge finlandès que exerceixi a les illes Aland no sàpiga suec. O que un jutge suís alemany que exerceixi a Ginebra no parli un francès perfecte. O que un jutge belga a qualsevol lloc de Flandes no tengui el C2 de flamenc. O que un jutge canadenc que exerceixi al Quebec no ho faci amb tota fluidesa, parlant i escrivint, en francès. Pertot arreu, els jutges no només han de ser competents en les llengües oficials del territori on exerceixen, sinó que han de mostrar una competència molt alta. Al màxim nivell, tenint en compte les qüestions sobre les que poden decidir. L’excepció, no fa falta dir-ho, és el Regne d’Espanya. Aquí, a Eivissa, al conjunt de les illes Balears, igual que al País Valencià i fins i tot a Catalunya un jutge hi pot exercir desconeixent la llengua del territori. No dic ja tenint un C2, com al Canadà, a Finlàndia, a Bèlgica o a Suïssa. Fins i tot poden no parlar la llengua ni escriure’n un borrall. Això, evidentment, constitueix un dèficit en la formació dels jutges.

Es tracta d’un dèficit que permet sentències com la de la setmana passada d’un jutjat de València en què el jutge, reconeixent que a València i a Catalunya es parla la mateixa llengua, encara hi deia que “entre territoris diferents, encara que comparteixin llengua, la llengua de les comunicacions ha de ser el castellà”. Aquest jutge no només desconeix la llengua (si la desconeix), sinó que desconeix la legislació vigent. Desconeix, per exemple, què diuen els estatuts d’autonomia sobre l’oficialitat de la llengua catalana i les comunicacions amb la resta de territoris que comparteixen la mateixa llengua. Desconeix, al cap i a la fi, una llei fonamental.

Després de la vergonyosa sentència judicial emesa a Navarra sobre la violació en massa dels membres de l’anomenada “La manada”, es va dir que els jutges s’haurien de formar en igualtat de gènere. No en tenc cap dubte. La societat, en general, i els seus legítims representants van molt més endavant que no els membres de la judicatura en polítiques d’igualtat de gènere. Estic convençut que, si ho poguessin decidir els jutges, ni hi hauria matrimoni homosexual ni les parelles homosexuals podrien adoptar fills. Vist el que hem vist a Navarra (i a d’altres llocs, en la mateixa línia) fa falta molta formació en igualtat de gènere.

I fa falta formació humanística general. Una formació que impedeixi sentències com la que llegíem en relació a la compra fallida d’un pis a Eivissa en una subhasta. Qui va comprar el pis i el va remodelar al seu gust va haver de deixar-lo perquè els llogaters anteriors tenien dret a tempteig de compra. És la llei. Però és legalment acceptable que a la persona que s’hi va gastar diners reformant-la no se li retornin també aquests diners? Això és mer sentit comú. Però per emetre una sentència com la que vàrem conèixer pels mitjans de comunicació fa falta tenir una formació humanística més feble que un alumne amb necessitats educatives (molt) especials de primer d’ESO. O siga que, o posam els jutges a estudiar, o la democràcia continuarà movent-se sobre aigües pantanoses.