Una de les principals reivindicacions socials d'ençà del 15M ha estat la demanda de més transparència per part dels nostres governants. En aquest sentit, la campanya ‘Cuidar-se de Palma no té preu’ és una bona iniciativa per conscienciar del cost del mobiliari urbà. Ja es fan campanyes similars en salut, educació o fins i tot la factura energètica especifica els diferents conceptes i informació relativa a la producció energètica. Per exemple, si anam a urgències és possible que ens diguin quant hauria costat aquella visita si no tenguéssim una economia social de mercat amb una sanitat i educació públiques i «gratuïtes» que pagam entre tots. Hi ha casos en què les matricules universitàries també reprodueixen el cost real del curs, ja que els alumnes només abonen entre un 10 i un 20% del que val.
Per exemple, l'Ajuntament de Palma ens informa que una senyal costa 256,13 euros, un contenidor 700 euros, un arbre 240 euros, un banc 300 euros, i un suport de bicicleta, 188,94 euros. Hauríem de saber també si aquest preu inclou la mà d'obra o és simplement el preu de cost material. I quant ha costat la campanya de màrqueting.
També podríem anar més enllà per cercar el cost-efectivitat. És a dir, quina utilitat o valor té cada una de les despeses públiques en relació amb el seu cost. Aquest principi és absolutament fonamental en el camp de la salut, ja que d’altra manera el pressupost podria ser infinit. Per altra banda, és lògic pensar que el valor que té el mobiliari urbà per a cada un dels ciutadans és diferent. Per exemple, a tots els que no tenen bici, un suport no els aporta res. En canvi, els qui l'utilitzen probablement deuen trobar que n'hi ha pocs.
La tecnologia i les portes que ens obre el big data són una bona oportunitat per canviar la manera com entenem la rendició de comptes. Saber què aporta cada ciutadà al sistema públic i què rep a canvi, i a quin cost, per poder comparar-lo entre països, comunitats o municipis. Perquè no sempre gratuït vol dir que no ens costi res. Basta pensar en el túnel de Sóller.
