Encarcerats, imputats, exiliats, repressió policial, intervenció de l’economia catalana, aplicació de l’article 155, limitació de l’autogovern..., això és el que volia el sobiranisme? Crec que la resposta és clara, no. No volien ni desitjaven que la situació arribàs a aquest punt. Però ara per ara aquest és el resultat, això no es pot negar. Era previsible que el procés acabàs així? Per la pròpia tradició de l’estat espanyol i per la mala estratègia seguida pel moviment sobiranista, era previsible. S’han comès errors i el principal ha estat no haver calculat bé el poder de l’estat espanyol, els suports interns i externs que tindria i no haver previst que utilitzaria tots els instruments al seu abast per enfonsar el sobiranisme. En aquest sentit, si aquest vol assolir els seus objectius, és a dir, guanyar i instaurar una república (no només proclamar-la), és una mala estratègia un enfrontament cos a cos, que és el que ha fet fins ara amb els resultats que tots coneixem.

Ha fracassat el procés? És difícil donar una resposta rotunda. Sens dubte és un punt i apart, no un punt i final, si es sap aprofitar. No és sens dubte un punt i seguit perquè és impensable seguir pel mateix camí. S’han de cercar noves vies que permetin avançar, fa falta un replantejament del procés, una autocrítica per determinar, de tot el que ha passat, què es pot conservar perquè ha tingut èxit i què s’ha de millorar o canviar perquè ha fallat. És a dir, establir els punt forts i els dèbils de l’estratègia seguida.

Dels punts forts destacaria la transversalitat i l’alt grau de mobilització i participació que en tots els casos ha estat pacífica. D’entre els dèbils, el suport de la població que encara que és gran no és suficient, les aliances internes i el reconeixement extern.

Elegir una bona estratègia és fonamental per assolir els objectius perquè encara que aquests siguin raonables i justificables a nivell polític, econòmic, social i, fins tot ètic, si es tria el camí equivocat per assolir-los no hi ha res a fer. Els fins no justifiquen els mitjans. Per exemple no es pot construir una societat democràtica amb la violència i la repressió perquè, com ens ensenya la història, el nou estat acaba reprimint a la pròpia població i eliminant a la dissidència. El moviment sobiranista ho ha tingut clar des del primer moment: la futura república catalana havia de ser el resultat d’un procés democràtic i pacífic. Ni revolta ni violència. En aquest sentit l’actuació dels partits del bloc sobiranista i dels moviments socials que els han donat suport, ha estat exemplar.

De totes maneres, tot i l’exemplaritat del procés, l’estratègia seguida presenta els seus defectes i el principal és que exigeix una massa social important, majoria aclaparadora perquè el projecte pugui anar endavant. I si aquesta majoria no existeix aleshores és obligatori establir aliances, arribar a acords amb altres forces i moviments polítics que tot i no compartir la totalitat del projecte sobiranista, podien ser uns bons aliats per aconseguir objectius intermedis com era la celebració del referèndum. Però clar, pactar suposa rebaixar les pròpies exigències.

Els resultats de les eleccions de 2015 es varen interpretar malament i aquí radica l’origen de l’estratègia equivocada que va elegir el bloc sobiranista. Des del meu punt de vista els partits i moviments d’aquest bloc es varen inventar que el poble (quin poble?) els havia encarregat la missió d’establir via referèndum, una república, les mil vegades anomenat mandat democràtic. Amb aquest pressupòsit varen optar pel camí de la unilateralitat la qual cosa va fer impossible les aliances que tant a Catalunya (Comuns) com a l’estat espanyol (Podemos, PNV i fins i tot certs sectors minoritaris del PSOE) li haguessin permès eixamplar la seva àrea d’influència. D’una manera incomprensible però voluntària es va pensar que l’aïllament polític dins l’estat espanyol es podria compensar amb el reconeixement exterior. De fet crec que s’esperava que l’estat espanyol cedís a les exigències sobiranistes gràcies a la pressió exterior, especialment de l’UE o sinó de tota l’UE, d’alguns països europeus, dels EEUU, Rússia, Xina, l’ONU... i com ja sabem, això no va passar. No sé quina idea es varen fer de la situació internacional però era previsible que l’esperat suport exterior no arribàs. Per què? Perquè no hi ha cap país dels que formen l’UE que no tingui algun conflicte territorial intern. Hi ha hongaresos a Romania, austríacs a Itàlia, a Alemanya hi ha danesos, a Bulgària hi ha una minoria turca... Cada país resol aquests problemes a la seva manera per assegurar pau i equilibri interior, i qualsevol decisió a favor del procés podria trastocar-lo.

Donar suport al procés no és per aquells països un assumpte exclusivament de política exterior sinó que es podria convertir en un afer intern, en un problema intern. No dic que això sigui bo o dolent, que estigui bé o malament, senzillament descric una situació que per força havia de ser coneguda pels experts sobiranistes en política internacional. La reacció internacional ha estat la lògica, la que es podia esperar, no ha d’estranyar si un no és un ingenu.

Les darreres eleccions no han aclarit el panorama però sí que han demostrat que el suport al sobiranisme s’ha consolidat. Eixamplar aquesta base ha de ser un dels principals objectius del nou govern i per això serà necessari no caure en els mateixos errors. El meu dubte és si els dirigents que formaran el nou govern que seran bàsicament els mateixos que han conduit el procés a aquest carreró sense sortida, són els més adequats per dirigir un nou projecte. El temps dirà.