El Principat és el mateix: vol i hauria d'obtenir la independència

Sempre recordaré la meva educació franquista i el que m'ha costat espolsar-me-la del damunt. Es podria dir que, quan era adolescent, entre d'altres pocs llibres havia pogut accedir a una revista, crec que es deia Arriba, i era aquella en què es contava amb abundància de fotos de color blanc i xocolata, els darrers dies de presó, algun míting de José Antonio Primo de Rivera titolat, almenys la notícia “Con los puños y las pistolas”, també hi havia el testament complet i la mort i enterrament del fundador de la Falange. M'havia impressionat el seu testament. Vaig aprendre el començament d'aquest: “Ojalá sea la mia la última gota de sangre que se derrame en discordias civiles...” Repetia altres desitjos d'aquest estil. A mi m'havia impressionat bastant i vaig utilitzar retalls d'aquesta revista per treure bones notes de l'assignatura de Formación del Espíritu Nacional, mentre feia el batxillerat al Col·legi Fra Joan Ballester, de Campos, amb una beca sufragada per l'ajuntament campaner, i supòs que netament aconseguida quan només tenia 9 anys. Això passava en plena postguerra, eren anys tristos de fam i de por. Record que la meva padrina em preparava berenars de pa amb sobrassada, i escampava una petita bolleta de sobrassada amb el polze, i al final la llesca de pa només quedava pintada de vermell, gràcies al pebre vermell que tenia la xulla. A les classes de Geografia i Història apreníem a la perfecció què havia passat amb Castella, el descobriment d'Amèrica, els reis catòlics i un imperi on no es ponia mai el sol i també apreníem les muntanyes de tots els sistemes i serres peninsulars, així com els rius que desembocaven a l'Atlàntic, al Mediterrani i al Cantàbric. Ens feien estudiar els afluents per la dreta i per l'esquerra d'aquests rius, així com els caps i els golfs de tota la que en deien “pell de toro”. Ni una paraula de les nostres muntanyes, ni dels nostres torrents, ni de les formes de subsistència que tenien les classes treballadores en aquesta terra. A classes de Llenguatge, estudiàvem el funcionament de la llengua espanyola i a literatura, tots els escriptors destacats de la literatura castellana. La vida dóna moltes voltes i avui n'hi ha que es queixen que no els facin estudiar els rius i les muntanyes de la península, com si servís per alguna cosa, i pensen que l'educació d'avui no és correcta. Com si depengués només de l'escola la nostra sapiència i els nostres coneixements, com si les nostres vivències i la nostra ambició de coneixement personal no fos fonamental. Així sorgeixen Riveres, Arrimades, Albiols i companyia que s'atreveixen a doctorar sobre l'escola sense tenir-ne ni idea. I tenen una bona colla d'aprenents que se'ls creuen. Som molts els que sabem que l'escola del Principat ha estat una de les més avançades de l'Estat espanyol des de fa molt de temps. Va ser pels Pirineus que va arribar l'escola nova i avançada d'Europa, com la Montessori.