Que el President de la Generalitat Carles Puigdemont hauria d’acabar com Lluís Companys (és a dir, afusellat, o si més no empresonat).
Que l’aplicació del 155 és un avís per a Catalunya i altres regions (com les Illes Balears).
Que s’haurien d’il·legalitzar els partits polítics que defensin la independència o la república.
Que si les amenaces i insults de la policia municipal a Madrid contra Manuela Carmena són com la protesta de Rita Maestre a una església, en defensa del dret a l’avortament.
Que si es comença demanant una millora del finançament, es segueix amb «Espanya ens roba» i s’acaba per adoctrinar els infants.
Aquestes són només algunes perles no de Federico Jiménez Losantos, ni de la caverna mediàtica més cutre, sinó d’un dels principals portaveus del Partido Popular a nivell estatal, i un dels màxims responsables del seu argumentari diari -d’això que a un altre temps en dèiem ‘consignes’- del partit de M. Rajoy.
Podríem circumscriure aquestes declaracions a la lamentable competició entre PP i C’s a veure qui la diu més grossa, que situa Pablo Casado i Albert Rivera en una cursa a meam qui es sembla més a Primo de Rivera, el fundador de la Falange. Però allò cert és que aquesta deriva, que a més a més i el pitjor de tot és que no es queda en el terreny dels discursos, sinó que es concreta en accions, com la persecució de la llibertat d’expressió, l’empresonament de líders socials i del gruix d’un govern legítim, o l’aplicació del 155 amb dissolució del govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya -i allò que resta per venir-, s’està convertint en la política hegemònica arreu de l’Estat (amb honroses excepcions, com Catalunya), acompanyada d’una opinió pública modulada per uns mitjans de comunicació en la seva immensa majoria alineats amb el règim.
Quan els feixistes criden «a por ellos» no fan altra cosa que aplicar les consignes de Casado (i de Rivera), a peu de carrer i al peu de la lletra. Unes consignes que beuen directament del franquisme sociològic del que va presumir l’Alianza Popular que és la matriu de l’actual Partit Popular, i que malauradament torna a ser més viu que mai.
Alguns consideram això que està fent el PP com una gran irresponsabilitat -en especial quan s’acusa les escoles i els docents d’adoctrinar-, però me tem que forma part d’un alarmant procés en què a Europa es torna a normalitzar el feixisme. Un feixisme que en els anys 30 de fa poc més d’un segle ja va complir amb la seva funció històrica que no era altra que sostenir les oligarquies que comandaven a Europa. La mateixa Europa que va mirar cap a un altre costat davant del cop d’estat de Franco i els seus.
Permeteu-me com Gramsci ser pessimista de la raó en aquests temps que corren. L’únic optimisme que em reserv prové de la voluntat de la gent -molta, però hauríem de ser més- que cada dia lluita per defensar la democràcia, la dignitat i el sentit comú i comunitari. Just el contrari del que defensen miserables com Pablo Casado.
