Quan un espanyol s’embarca en una espiral d’irracionalitat com la que està escenificant el Govern de l’Estat espanyol, la única sortida que té és, sempre, anar cap amunt. Reconèixer que s’ha errat no fa part del manual d’instruccions de l’espanyolet a qui cantava Machado. I duen una dècada de despropòsits, cadascun més gran que l’anterior. Allò que va començar el 2007 amb la impugnació de l’Estatut d’autonomia per part del PP de Mariano Rajoy, ha portat el Govern central fins a l’absurd de pretendre cessar els representants elegits democràticament i legítimament per la ciutadania.

Paga la pena recordar que aquell Estatut del 2007, que va ser aprovat en Referèndum amb el 73 % dels vots, contenia fins a trenta articles que van ser copiats, literalment, pel Parlament d’Andalusia i que no van patir cap tipus d’objecció. Espanya li va dir a dos milions d’espanyols que el seu vot no valia ni per tarcar-se el cul. També paga la pena recordar que el sistema de finançament que proposava el text català va ser votat a favor pel PP durant la seva tramitació en el Congrés dels Diputats i incorporat a la reforma de l’estatut de les Illes Balears amb els vots del PP illenc, que aleshores governava la nostra Comunitat amb majoria absoluta.

Avui mateix, dimarts, el Tribunal Constitucional admet a tràmit el recurs del Govern espanyol contra l’Agència Catalana de Protecció Social, tot i que hi ha cinc comunitats autònomes que tenen agències similars. No és una qüestió d’arguments o d’ideologia. Tan sols és que, des d’Espanya, a Catalunya, ni aigua.

Tot plegat ens ensenya quina és la veritable arrel de l’enfrontament. Malgrat el discurs unionista segons el qual l’aplicació de l’article 155 de la Constitució pretén restablir la pau social i la concòrdia perdudes a Catalunya, la realitat és que tota l’estratègia espanyola està orientada a provocar la por, el caos, la crispació i l’enfrontament en el si d’una societat pacífica i acostumada a pactar, a negociar i a arribar a acords.

La presència de les forces - mal anomenades de seguretat (policia nacional i guàrdia civil) - no han fet altra cosa que augmentar la inseguretat entre uns ciutadans que no s’acaben d’acostumar a veure armes de foc pel mig del carrer. Ja sé que me direu que estam en alerta 4 per amenaça terrorista, però jo la única amenaça terrorista que veig és la dels grups de neonazis que se senten valents i ben acompanyats per aquests senyors dels cascs i de les botes que els fan costat i els donen ales.

L’aplicació d’aquest famós article 155 que pretén el Govern espanyol està mancat de totes les garanties legals, tal com explicava el professor de dret constitucional Marcel Mateu a Vilaweb el passat 21 d’octubre. Per altra banda, només un foll creuria que es pot sotmetre una població de set milions de persones ben organitzada i amb un objectiu clar. Ho explica, també de meravella, Joan Fabra al seu blog Panta Rei, en una relectura del clàssic Sun Tzu que no vos podeu perdre. Si ni tan sols van saber trobar les urnes, com volen sotmetre una ciutadania que se sap unida i forta?

Una altra anècdota a comentar és la, sorprenentment, nul·la capacitat semàntica de la senyora batlesa de Barcelona qui, fa dos dies, demanava davant les càmeres que “no s’aprovi l’article 155”. Senyora Colau: l’article 155 és part de la Constitució espanyola i, com a tal, es va aprovar el 1978. El que està ara sobre la taula és l’aplicació de l’article, no la seva aprovació. En fi.

Tornant, però, al fil de l’argument, el que ens ha de preocupar és que vivim en un estat que és un malson per a nosaltres, els ciutadans que l’hem de patir, i ara més que mai. Un estat que no només no fa res per millorar la qualitat de vida dels seus membres (s’han barrinat la guardiola de les pensions en cinc anys!), sinó que ens persegueix, ens deté, ens fot cops de bota i ens trenca el cap cada cop que ens prenem la llibertat de pensar o dir el que pensam. Aquesta setmana voldran fer callar els catalans. Després vindran els navarresos, els bascs i ves a saber qui més. De moment, un jove mallorquí ha estat detingut per passejar per Ciutat amb un cartell contra el cop d’estat que vol perpetrar Mariano Rajoy. Amb la decisió del Consell de ministres de dissabte passat, ja han dinamitat aquest Estat de dret, democràtic i social que, suposadament, la Constitució diu que és Espanya. Amb impunitat i sense dissimular. Van molt inflats. Però ja se la pegaran. Només és qüestió de temps.

Postscriptum: Ara que Rajoy ha destruït l’Estat de les autonomies, farem com si no hagués passat res? Continuarem anant al Parlament a fer debats sobre l’estat de l’Autonomia? Seguirem demanant una millora en el finançament autonòmic? O sabrem llegir el moment actual i actuar en conseqüència? Sisplau no em prengueu això com una crítica a la feina dels admirats docents, però no som gens optimista sobre la capacitat de comprensió lectora dels nostres representants.