Sovint em trob amics, coneguts i saludats que em demanen: “i tot això, com acabarà?” I la meva resposta sempre és la mateixa: “No acabarà. Al manco, no en el curt termini”. Malgrat ens pesi, cal partir d’una premissa: amb l’Estat espanyol no es negocia. Principalment, perquè no en sap, i per negociar calen, al manco, dues parts. Per tant, la conclusió és simple: si Catalunya, o qualsevol altre territori dels que avui són súbdits de la Corona espanyola, es vol independitzar, no ho podrà fer si no és guanyant, per la força o per la constància, el torcebraç que Espanya proposa com a única i absurda resposta a les peticions de diàleg. I com que Catalunya, d’exèrcit, no en té, aleshores haurà de ser, serà, per la constància de la gent.

La independència de Catalunya no serà fàcil. I que vos pensàveu? Que Espanya consentirà de perdre el sis per cent del seu territori? El setze per cent de la seva població? El disset per cent del seu producte interior brut? El divuit per cent de totes les empreses de l’Estat? I, el que és més important: consentirà de veure ferit el seu orgull de mascle alfa?

No. Facem-nos a la idea. Catalunya només té dues opcions: o recular i abandonar el somni de convertir-se en un estat modern, democràtic i social, capdavanter en serveis i, sobretot, útil a la seva ciutadania, o assumir l’estat de guerra que Espanya proposa com a única solució a la crisi en què es troba. Espanya ho ha resolt tot, històricament, a base de cops de puny. I així li ha anat.

I no és cert que Espanya no ens vol deixar partir perquè estimi Catalunya. L’odia i l’enveja per tot allò que representa i que la fa diferent de Castella: productivitat, emprenedoria, creativitat i, per damunt de qualsevol cosa, una societat civil cohesionada i estructurada, capaç d’organitzar manifestacions de més d’un milió de persones sense ni una sola incidència.

El que passa, emperò, és que aquesta guerra, Espanya, no la pot guanyar mai. De fet, no n’ha guanyada cap, si exceptuam la presa de l’illot de Perejil, des de fa segles. Potser podran imposar una certa aparença d’estat d’excepció – que serà més fictici que real - durant unes setmanes, potser uns mesos, però Espanya sap que no disposa ni de contingents humans ni de recursos econòmics per finançar una empresa militar contra una població decidida i organitzada que ja ha desconnectat de l’autoritarisme castellà. Potser hi haurà empresonaments; però tard o d’hora els tribunals internacionals hauran d’emetre les seves sentències, i tothom sap que el recorregut del joc brut és més aviat limitat. Potser hi haurà, fins i tot, i Deu no ho vulgui, alguna víctima més, que engruixaria la llista de les vuit-centes cinquanta persones ferides per les forces d’assalt, dia primer d’octubre; però tothom sap que això no tindria altra conseqüència que reforçar encara més la convicció decidida dels catalans de fer la seva via.

Finalment, ja vaig dir temps enrere que abans veuríem la caiguda del Govern de Mariano Rajoy abans que la declaració d’independència de Catalunya. Tanmateix, res no canviarà, perquè l’orgull espanyol està per damunt de les diferències de sigles. Potser no són bones notícies per als qui la sociologia anomena “convençuts hiperventilats”: aquells que ho volem tot i ho volem ja. Però és el que hi ha al damunt del taulell d’aquest joc d’escacs impossible. El tarannà intolerant i aficionat a la brega de l’Estat espanyol queda perfectament definit en els versos de la coneguda cançó de Loquillo: “para què discutir, pudiéndonos pelear”. Però també sabem, tothom ho sap, que dos no es barallen si un no vol. Per tant, davant les amenaces i les provocacions de Madrid, constància, serenor, intel·ligència i fermesa. Aleshores només és una qüestió de temps.