El discurs del rei i el de Puigdemont en aquests dies de trasbals són dignes d’una anàlisi comparada des de la semiòtica. No em simpatitzen especialment ni l’un (un que és cap d’Estat per dret de sang, o per herència franquista), ni l’altre (un conservador, encara que liberal), tot i que òbviament simpatitzo molt és amb el president català encara que sigui perquè és un demòcrata i l’altre no.

Per començar, el rei no va donar ni la bona nit en català, no fos cosa que fes perdre vots al PP a Espanya, o que pogués donar la més mínima imatge que els catalans tenen dret a alguna cosa, a diferència de Puigdemont, que va fer una part del seu discurs en castellà, perquè l’entengués tothom, especialment fora de Catalunya, i quedàs clar que a pesar de la intoxicació cavernària, els catalans no són ni sectaris ni antiespanyols.

Tot el que hi va mancar en el discurs del rei, especialment l’apel·lació al diàleg, la pau, l’enteniment, la solidaritat, el reconeixement de la diversitat... va ser reiterat en el discurs de Puigdemont, amb oferta de mediació internacional inclosa. Quan més falta fan els gestos de concòrdia, el president català els va donar fins i tot en allò que no va dir, perquè milions de catalans van quedar esperant que el president concretàs els detalls de la imminent DUI. Per cert, l’única porta que queda al poble de Catalunya si l’altra part no mou fitxa.

En aquest sentit, des del punt de vista d’un mediador o d’un observador extern, és obvi que el govern català sí que s’ha mogut, tant pel que fa a l’oferta de mediació, com deixant un marge d’almenys fins una setmana per proclamar la DUI. Si hi ha la més mínima voluntat d’arribar a un acord, per part de l’Estat (i ja no parl de govern, perquè és obvi que s’ha perdut la separació de poders i tot l’aparell de l’Estat va al dictat del PP, inclosos mitjans de comunicació públics i privats), es tindran en compte aquests gestos, que la comunitat internacional sí te presents, de la mateixa manera que ahir el Parlament europeu -a diferència del rei- va reconèixer que el diumenge les càrregues policials varen ser del tot excessives, i que amb la violència no anem enlloc.

Permeteu-me que no sigui gens optimista, perquè l’Estat espanyol ha desplegat (i ho fa des de fa estona) allò que Achille Mbembe va definir com la «necropolítica», la política de la mort i la mort de la política, i aquesta actitud també va impregnar el discurs del rei, tan determinat com esfereïdor perquè sense esmentar-ho, no té altre objectiu que justificar l’ús de la força que per molt «constitucional» que es vulgui vestir, no deixa de ser l’ús de la violència en totes les seves formes. I això no és justificable a cap democràcia sana.

No som optimista perquè a més a més, les decisions (si és que n’hi ha) s’hauran de prendre la propera setmana, coincidint amb el dia de la hispanitat (12 d’octubre, dia de l’Encobriment d’Amèrica), una data que diu molt d’allò que Ramon Cotarelo no es cansa de dir, i és que Espanya no és una gran nació, sinó el que resta d’un imperi, i actua i actuarà en conseqüència.

I no som optimista perquè la Unió Europea, controlada per la dreta i la ultradreta, no ajudarà gaire a què s’independitzi un dels territoris més dinàmics de la Unió, i amb la correlació de forces en favor de les esquerres més altes del planeta (entre ERC, Comuns, CUP i PSC -si aquest darrer sobreviu als seus errors- podrien sumar més del 60% del vot), perquè això faria canviar les regles del joc també a Europa: Catalunya no és Grècia, i ja ho ha demostrat. El que ahir va quedar clar és que a pesar d’això, Puigdemont podria ser un excel·lent cap d’Estat per a la primera república progressista del Sud d’Europa.