"I m'han trencat els dits de la mà un per un expressament. Això és molta maldat, molta maldat"
Aquestes són les paraules de Marta Torrecillas. Dia 1 d'octubre havia anat a votar a l'Institut Pau Claris de l'Eixample de Barcelona per participar en el referèndum. Mentre defensava a la gent gran de les agressions policials, va rebre la maldat, molta MALDAT, d'aquells que han provocat quasi 900 ferits seguint les ordres del govern de l'Estat espanyol.
Hi ha gent que volia un referèndum pactat, d'altres que pensaven que aquesta consulta no era vàlida. Tots ells parlaven de la confrontació provocada tant per la Generalitat com pel govern espanyol. Demanaven diàleg, política, entesa, respecte per tots aquells catalans i catalanes que no volien independència.
A tots ells els vull demanar: quina imatge vos ha impactat més?, la d'una padrina amb sang al cap?, la de nins i nines cridant de por mentre els estiraven?, o la d'aquest testimoni explicant com li rompien els dits un per un?
Avui ja no es tracta ni de majories, ni de tants per cents, ni de nombre de diputats, ni de discursos ni adoctrinaments. El dia abans del referèndum? En podríem parlar, sí. Però avui? Avui el món ha entès que aquest mapa s'havia de rompre.
Si els corruptes, els feixistes, els violents, els franquistes, els continuistes, els privilegiats, els opressors fan el que volen, és quan hem de rompre. Si els que duen una papereta com a arma reben la violència més extrema, és quan hem de rompre. I els indecisos, que deixin de preocupar-se per recollir i unir els trossos que s'han romput.
Perquè les porres i bales de goma que es varen utilitzar diumenge són les que han romput definitivament les cadenes. Els catalans i catalanes han donat vida a un nou país, i l'Estat espanyol fa reviure un vell règim que no havia mort mai.
