És encara prest per dir-ho, però crec que estam davant un canvi d’època. El que ha passat ha estat tan greu que les seves conseqüències les patirem durant molt temps. Durant aquests darrers 10 anys el meu món ha canviat i, com Stefan Zweig, enyor el món d’ahir perquè el d’avui i el de demà estan plens d’incerteses, inseguretats i mals auguris.

Els historiadors ho diran en el seu moment, però m’atreviria a dir que el que vertaderament marca l’inici del segle XXI és la Gran Recessió que va començar ja fa uns 10 anys i que situarà a la generació dels nostres fills en unes condicions completament diferents de les que nosaltres hem gaudit. Sempre havia pensat que els nostres fills viurien millor que nosaltres, que tindrien més oportunitats, que trobarien un treball que els permetria tenir una bona qualitat de vida d’acord amb la seva formació, que tindrien  més facilitats per accedir a una vivenda,   pensions  assegurades , en resum, que viurien en un món millor. En això es basa l’idea de progrés segons la qual el que s’esdevindrà sempre serà millor que l’esdevingut . Pensar diferent, enyorar el passat, era símptoma de vellesa i de pensament retrògrad. Bé doncs, tot això ha canviat.

Per què som tan pessimista? Fa poc van  sortir a diversos mitjans de comunicació unes dades que fan por. Actualment a les Illes hi ha 119.832 persones que sobreviuen amb menys de 500 euros al mes.  El terme “sobreviure” és encertat si l’entenem com un viure al límit, viure, com es diu popularment, amb l’aigua al coll o que ho passen magre o molt magre. Totes aquelles persones són les que es poden qualificar de pobres o molt pobres i representen els marginats de la societat.

Digau-me que es pot fer amb menys de 500 euros al mes a Mallorca? Viure, és a dir, sobreviure en aquests condicions suposa no tenir assegurat el menjar, el vestir, pagar el lloguer, el gas, l’aigua i l’electricitat, i ja no diguem l’hipoteca, amb les conseqüències que tots sabem, sinó és amb l’ajut d’alguna entitat privada o pública.

Aquella dada és per sí mateixa esfereïdora però encara ho és més si la comparam amb la del 2010 perquè en aquest any hi havia 83.109 persones en les mateixes condicions. És a dir, en aquests darrers 7 anys, les persones que viuen en la pobresa han augmentat amb més de 36.000 persones i això en una societat que es diu rica. Efectivament és rica però només per uns quants. Segons dades de la Agencia Tributaria al 2010 a les Illes hi havia 100 persones amb rendes superiors a 600.000 euros, al 2015 havien augmentat fins 213. Està molt bé que hi hagi més riquesa, el que no és admissible és que hi hagi més pobresa. A la declaració d’un dirigent portuguès que l’objectiu de la revolució era acabar amb els rics, el socialdemòcrata suec Olof Palme, va replicar que, en canvi, el seu objectiu era acabar amb els pobres. Aquest és un dels principals problemes.

Visca! Vivim a un paradís on augmenta tot, augmenten els rics, faltaria més, augmenten els turistes i els cotxes a les carreteres, augmenten les autopistes i ... augmenten els pobres i els marginats. Tot progressa adequadament, anam cap endavant. Això, es miri com es miri, no té ni cap ni peus  i és una immoralitat.

I davant aquesta situació què fa el govern de  Madrid? Poca cosa, ja va fer el desastre de la reforma laboral, ara toca esperar. No tenen vergonya. La ministre Fátima Báñez, va tenir la barra de dir que l’actual recuperació és integradora. La mateixa que fa uns anys va batiar l’emigració forçosa de milers de joves com a mobilitat exterior. A aquesta ministra i també a molts altres li podríem dedicar aquella dita de Pascal segons la qual s’haurien pogut evitar molts desastres si la gent no sortís de casa. Aquesta senyora és un perill públic i no tan sols no hauria de sortir de ca seva, l’haurien de tancar

Aquesta dona ens pot dir: de què vos queixau si l’ocupació augmenta? I és vera, no ho podem negar, però al ritme de creixement actual del 3% s’hauria de crear ocupació de qualitat i indefinida. Doncs no, creix la contractació temporal o a temps parcial en comptes de la indefinida. De totes maneres i encara que és vera que l’ocupació ha augmentat, a l’estat espanyol hi ha un 18,7% d’atur. Això segons la senyora Báñez és integració.

Segons un informe de la Conselleria de Treball la recuperació econòmica és asimètrica perquè no ha arribat als assalariats. Entre 2009 i 2016 a les Balears els salaris varen pujar un 5,15% mentre que els preus ho han fet un 8,85%. S’ha perdut, per tant, nivell adquisitiu. No hi ha relació entre la riquesa que se genera a les Illes i els salaris del treballadors. Això segons la senyora Báñez és integració.

Aquestes xifres que per sí mateixes són dramàtiques encara ho som més si consideram que darrera cada un d’aquests números hi ha persones, homes, dones i nins que veuen que la seva vida és un calvari, amb un present miserable i un futur molt incert. Això és integració, segons la senyora Bàñez? No, això no és integració, és desigualtat, és pobresa i és marginació.