La crisi econòmica perdura tant que si no anam vius, la reconvertiran en un mite. Per ventura ja hi fan feina perquè ja saben vostès que les males intencions han fet molt de camí en el decurs de la història. Al cap i a la fi el mite és una representació contundent que s’allarga a mesura que passa el temps i les persones som simples receptors del discurs que confecciona el poder. En la formació del pensament els mites tenen la seva importància, talment les llegendes que també la tenen en la conformació de les històries que ens relaten, també perquè ens volen convèncer. Doncs bé, si el poder ens vol persuadir, nosaltres volem contrastar i, si cal, contrarestar.

Un mite és un element central, com la crisi que no acaba mai i que és present sempre seguit. El mite es fa reconeixedor perquè l’han integrat en el paisatge social. Convé pensar que desfer l’elaboració del relat polític —la fabricació de mites n’és un component— no entra en la previsió immediata —ni és prioritat— de la ciutadania. No és un problema d’incomprensió, és que el poble només està destinat a fer la funció de qui és merament receptor. Els rics, en canvi, no han de menester mites perquè no els cal empassar-se’ls; només els inventen. La població va endarrerida de premeditació perquè ha de carregar amb els esdeveniments que no controla i amb les conseqüències que se’n deriven.

La crisi, les crisis, també són útils perquè creen incertesa, fatalisme; neutralitzen. La mitifiquen perquè d’aquesta manera fabriquen un antídot que ha d’interpel·lar interpretacions i explicacions. És per aquest motiu que la versió dels mitjans de comunicació és de naturalesa fantàstica, dissuasòria; cíclica o extraordinària, la crisi, segons aquest punt de vista, sembla que ens hagi caigut del cel, com els cataclismes fatals de la naturalesa. Inexplicable, mitifiquen per no haver de definir. Una bona manera de guanyar temps, tot el que sigui possible, i d’administrar la convivència social.  

El mite és creat artificial però alimenta la realitat. La crisi convertida en mite serveix per espantar —aviat no cobrareu la pensió!— i la superació de la crisi —reconversió del mite— serveix per al conhort, després que han passat, segons els seus comptes, les hores que han estat negatives. Com que no volen que la crisi acabi —crac econòmic del qual tant de profit en treuen— miren de refer-la en una altra figura retòrica inventada; la superació de la crisi que ells han solucionat per al nostre profit.

Insistim a dir que nosaltres només hem de ser receptors del discurs. Per exemple; no tot està perdut amb la crisi. Els nostres fills, per mor del desgraciat sotrac, han tengut l’oportunitat de preparar-se millor i de viatjar. O no és cert que el jovent és a les quimbambes perquè allí hi han trobat magnífiques oportunitats? O no és cert que el batle Hila, ara per Nadal, també ens ha regalat l’aparcament gratuït als soterranis de Palma? Va convocar ni més ni manco que una roda de premsa per informar que la Sala facilitarà aquesta restricció impositiva per tal de col·laborar en la superació de la crisi —anècdota elevada a categoria de mite. Els propietaris del comerç, sector dels potentats, organitzen el gran recapte que permetrà arreglar un poc la crisi gràcies a la renovada despesa que faran els assalariats, tot just retribuïda la paga extra. Per què la volen, si no ha de ser per gastar?. 

Per ventura hauríem de mirar de superar aquest endarreriment que ens afecta —passar d’estar embambats a remugar una mica. Hauríem de començar a desmitificar aquestes rondalles que ens conten sempre seguit perquè la veritat és que no aturen de repartir mites, una escampadissa. No sé si vostès ho han reparat, però darrerament comencen a propagar —entre nosaltres que som els receptors— l’opinió que els afers que mai no acaben d’arreglar són d’una complexitat extrema. Tants són en nombre els inconvenients del capitalisme, segons ens diuen, que ha resultat que és més mal d’adobar que no es pensaven. Ho diuen amb tant d’èmfasi que hom pot pensar que s’han apuntat al club del pessimistes: dificultat política, eficiència capitalista. Vius, potser que la pega que posen sigui una altra manera de mitificar la responsabilitat que han d’acceptar, cada vegada que governen. I entretant miren d’arreglar la crisi ningú no cerca cap alternativa al capitalisme que ha provocat la crisi. En política poques coses canvien; del que es tracta, sempre seguit, és de guanyar temps.

Hauríem de desmitificar que han arreglat la crisi, o que la gestionen adequadament: «Ara tot va pitjor que un temps enrere, però va millor del que podria anar en un futur». Aquesta és la rondalla que els permet guanyar temps i distreure’ns, desplaçar la nostra atenció cap al costat esbiaixat, el racó dels que baden. Ja ho va advertir Hannah Arendt: «Els buròcrates són especialistes en la gestió de processos sense objectius.»