“Els sants no van ser superhomes ni van néixer perfectes”, diumenge 5 de juny, Bergoglio piulava amb aquest twitter, a manera de titular, després d’una celebració de canonització a la Plaça de Sant Pere, de Roma. Com més parla el representant de l’Església catòlica més hi guanya la humanitat sencera. Però també més irritats estan els sectors més integristes i reaccionaris del cristianisme i de totes les religions en general. En la era del capitalisme i del neoliberalisme més salvatge, les religions monoteistes se senten especialment protegides i actives. Si, per sistema, la religió té tendència natural a convertir-se en dogma i en fanatisme, convindrem, en conseqüència, que l’existència de líders religiosos populars i realistes no acaben d’encaixar en el model de poder que afavoreixen els imperialismes contemporanis. Cada piulada del papa suposa una onada de reaccions dels col·lectius més conservadors. Cada gest de Bergoglio provoca reaccions i esventa dubtes a l’interior d’una institució que necessita, com cada cert temps, una reforma en profunditat.
Hi ha sants que mai no serán venerats, perquè formen part de l’exèrcit de perdedors de la història. Sants que són reconeguts i admirats per un sector del poble, persones que visqueren i moriren donant testimoni de coherència i d’integritat moral i que l’Església mai no contemplarà destinar-los un espai en el retaule de la santitat. Un d’aquests és, indubtablement, mossèn Jeroni Alomar Poquet. Morí exemplarment el 7 de juny de 1937, ara fa 79 anys, i el seu exemple persisteix viu. En aquest cas morí un capellà sol per tot un poble. És una de les escassíssimes excepcions que ens recorda que les coses es podrien haver fet molt millor i que corporativament l’exèrcit clerical podría haver actuat d’una forma més energia i contundència davant tanta maldat i tant ignomínia. Vuitanta anys després d’aquells succeïts, lamentablement encara no hem curat les ferides i no s’han fet les passes imprescindibles per a la reconciliació.
En aquest any destinat al perdó, valdría la pena que aquest dimarts, 7 de juny, hom llegís la narració de l’afusellament de mossèn Jeroni Alomar i reflexionés uns instants a partir d’aquesta escena contada per Nicolau Pons. Que cadescú n’extregui aquelles reflexions i conclusions que el seu bon saber i bon cor li dictin. Jeroni Alomar Poquet, mirau per nosaltres!
