La política del futur que acaba d’arribar, indubtablement d’una forma accelerada i amb unes problemàtiques i incerteses no previstes, requereix actituds noves i madures. Les crisis i les novetats, tot i que figurin en el manual de ruta, sempre en agafen a contrapeu. Aquelles polítiques d’enfrontament sistemàtic, aquelles campanyes que semblaven provocacions de guerra o capítols que anunciaven mal temps han passat a la història. En conjunt formen part del passat de valors que persistiran durant dècades i es resistiran a desaparèixer. Estam estrenant una societat plural, diversa, sostinguda en els matisos, marcada per sensibilitats que prioritzen objectius que potser ens semblen incompatibles però no ho són. Allò que no serveix, avui, és la por a l’altre; el temor i el rebuig a ser diversos i a sostenir amb dignitat conviccions sòlides, procedències socials diverses i genètiques plurals. El present comença a donar protagonisme al líder singular, als projectes fets amb farina no adulterada i cedeix el pas a col·lectius i individus que s’incorporen a les autovies de la igualtat i provenen de la marginació. Ens queda molt per aprendre, ens hem de preparar encara perquè el camí és més llarg del que imaginàvem. Som molts els que ens incorporam a aquest món nou amb l’esperança de continuar guanyant batalles socials perquè els col·lectius i els individus exclosos són majoria encara en aquest món globalitzat i desigual.

L’immediatisme no és el ritme que convé al sobiranisme plural. Entenent per sobiranisme una mirada i un relat sobre les Illes Balears que tengui capacitat per fer amics, per generar empaties, per crear una gran intangible polític que familiaritzi mentalitats i ideologies diverses en un projecte que camina en una direcció més o menys semblant. El major escull actual no és polític, sinó cívic i cultural. Hauríem d’actuar sabent que ens pertoca fer el paper de que la millor ortodòxia i la lleialtat més positiva és l’heterodòxia i la deslleialtat pràctica, sobretot si allò que entenem per lleialtat és servilisme, tal com s’interpreta des de l’aparell dels vells partits. El sobiranisme del segle XXI no és tribal, ni clientelar, ni caciquil, ni de classe… és molt més que tot això. Tampoc no és una aposta per l’individualisme salvatge, ni ultraliberal ni àcrata. Els dualismes convencionals de dreta i esquerra, blanc i negre, bé i mal, constitucionals i inconstitucionals, sobiranistes o antisobiranistes reflecteixen una cultura arcaica i superada. Les Illes Balears constitueixen, avui, un univers de modernitat i de futur que ja no hauria de resoldre els seus problemas ni plantejar els seus projectes amb eines polítiques del passat. Enguany es cumpleixen 17 anys del primer parcte polític. Tenim experiència suficient. Coneixem les fortaleces i les flaqueses de les enteses polítiques.  Peer què, idò, continuam tan enrocats i instal·lats en la por?